Un cap de setmana i un altre la mateixa música amb actors diferents. Un cap de setmana i un altre massa joves continuen deixant la seva vida plena de futur, en el negre asfalt d’una corba de carretera o en la vorera d’un carrer, després d’haver passat una nit de farra. Hem perdut el compte, però són sempre massa alt el nombre de famílies a les quals els ha tocat passar per l’indesitjable tràngol de perdre una filla o un fill arran un accident de trànsit durant el cap de setmana.

Cal dir-ho una i mil vegades: ja no n’hi ha prou només amb campanyes de sensibilització sobre els perills que l’alcohol comporta a l’hora de conduir. És urgent l’adopció d’altres mesures més contundents, davant la incapacitat de tots plegats de posar punt-i-final o, en el pitjor dels casos, disminuir els tràgics efectes de l’explosiu còctel format pel cansament, els estimulants, l’alcohol, el cotxe i la velocitat.

Ahir van ser sis joves vallesans els que van trobar la mort la matinada d’un diumenge qualsevol. Avui n’han estat cinc més. Però entre aquell ahir de fa tres anys i l’avui del darrer cap de setmana, un alt nombre de joves vallesans no ha tornat mai més a casa després d’una nit de diversió o ho han fet amb una minusvalia sobrevinguda. ¿Quants accidents i quantes víctimes mortals més caldrà fins que es prenguin, per part de qui correspongui  cartes en l’assumpte? Dissortadament la resposta, mal copiant una de les lletres d’una popular cançó de Bob Dylan, només la sap el vent…

Publicat a El 9 Nou, el 4 de març de 1999