El risc de fractura social en una societat determinada evoluciona, a l’alça o a la baixa, segons siguin els posicionaments polítics, la situació econòmica i la problemàtica social que en cada moment es donin. Enric Millo (PP) denunciava fa uns dies que a Catalunya s’havia arribat a un punt tal en què la fractura social era un fet, com a conseqüència del debat sobiranista. Des del govern de Catalunya es negava que això fos així i es contrarestava l’opinió de Millo ressaltant que a Catalunya no hi ha fractura social sinó una marcada voluntat de la ciutadania d’exercir la sobirania. Són dos posicionaments antagònics que en qualsevol cas fan abstracció de que el creixent risc de fractura social a Catalunya prové fonamentalment de les retallades en drets i en polítiques socials. Retallades que sense escrúpols venen practicant tant el govern de l’Estat com el govern de la plaça de Sant Jaume, incapaços de trobar alternatives que evitin haver de marcar el pas al ritme que els mercats i la senyora Merkel imposen. I aquí rau la mare dels ous. No pas en el debat entorn la sobirania i en les acusacions creuades que s’adrecen entre els uns i els altres de vulnerar principis democràtics, voluntats ciutadanes o fonaments constitucionals que no per ser-ho, són inamovibles.

Catalunya viu temps difícils. Com també els viu Espanya, i una gran part d’Europa, precisament la part menys privilegiada i menys rica, i per això mateix la més vulnerable davant les exigències de les polítiques neoliberals dominants que propugnen el rebaix dels drets socials i que desmunten serveis públics per deixar-los en mans privades. En joc els avenços i les conquestes socials que ha costat anys assolir. En joc el sotmetiment de la política a l’economia, amb el menyspreu a la democràcia que aquest fet comporta. En joc, i això és el pitjor, la condemna a les classes socials menys afavorides a viure, en el millor dels casos, al límit d’unes possibilitats econòmiques a la baixa. Segons les dades d’Eurostat (l’oficina d’estadístiques de la Comissió Europea) Espanya és el país amb més desigualtats en quan a la renta per càpita dels països europeus, al costat de Portugal, Grècia, Bulgària i Letònia. Una desigualtat que es reflecteix, d’una banda, en la marcada caiguda dels nivells de benestar que és molt més acusada aquí que no pas en d’altres països de la Unió; de l’altra, en les diferències de renda entre la ciutadania que s’ha vist ampliada notablement els darrers anys. Aquesta última dada corrobora que la crisi, els costos de la crisi, penalitza les rendes més baixes al no tenir possibilitats d’eludir les seves obligacions tributàries, mentre que les rendes més elevades s’escapoleixen de les seves obligacions amb el tresor a través d’instruments i figures fiscals que els ho permeten.

La ciutadania està farta de tanta retallada i de tanta desigualtat. La ciutadania comença a  mobilitzar-se, surt al carrer i clama contra l’atur, contra la corrupció, contra les retallades. Mentre, són altres les qüestions que els governs posen davant nostre per desviar l’atenció. Tanmateix els governs i els parlaments es mostren exasperadament lents quan es tracta d’assumir responsabilitats i de posar fil a l’agulla per acabar amb la corrupció, amb l’atur i frenar les retallades, la qual cosa fa que creixi la desafecció i es causi perjudici a la democràcia. Ho diuen els experts: sense corrupció política, sense economia submergida, sense frau fiscal, no s’hauria de retallar despesa sanitària, ni educativa, ni drets socials. Hi aquí rau el problema i el risc de fractura social, perquè aquestes són les reformes que la ciutadania reclama. Això i el diàleg entre Barcelona i Madrid per fer possible  l’encaix en les relacions entre Catalunya i Espanya i garantir el dret a decidir; també per abordar sense dilació la reforma d’una constitució que s’ha demostrat a bastament esgotada.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de març de 2013