Vents nous bufen per l’esquerra tant a Catalunya com en la resta d’Espanya. Almunia i Frutos s’han entestat en aconseguir allò que ni González ni Anguita no van ser capaços perquè -segons assegurava don Julio-, socialistes i comunistes habitaven en ribes diferents i -segons es creia don Felipe-, el PSOE era l’única casa comuna de l’esquerra. Frutos i Almunia han passat de les actituds fonamentalistes dels seus respectius antecessors i han preferit optar pel pragmatisme en temps de dificultats i superar el desencontre en què l’esquerra viva instal•lada i que constituïa el millor aliat per a dreta espanyola. Els fruits de l’acostament no es veuran del tot de manera immediata però, el procés endegat pels líders de sengles formacions, ha trencat el glaç que fins ara presidia les relacions d’ambdues forces i de les seves respectives militàncies. De fet, si hem de ser precisos, va ser a Catalunya on es va començar a gestar l’aposta pel l’apropament i l’entesa entre les forces polítiques progressistes, presentant candidatures conjuntes al Senat a les quatre circumscripcions catalanes, amb l’aval d’ERC, IC, i PSC.

Però si les relacions de l’esquerra tant a Catalunya com a la resta d’Espanya han entrat en un nou cicle i a canviar de signe, Sabadell sembla voler ser l’excepció que confirma la regla i els desencontres existents entre una part de les forces progressistes ciutadanes continuen presidint les relacions en la Casa de la Vila. Algú s’hauria de decidir obrir de bat a bat les finestres de la política local i deixar que entrés l’aire de canvi que s’estén arreu.

Publicat a El 9 Nou, el 3 de febrer de 2000