Ningú no pot assegurar que la nau acabi arribant a bon port i a temps. Però allò que és inqüestionable i que ja no pot fer variar el rumb de l’esquerra espanyola és la seva voluntat d’arribar a acords i deixar enrera velles i inexplicables pugnes. La pràctica desaparició en l’escena política espanyola per jubilació de vells cracs com Felipe González i Julio Anguita, que havien protagonitzat nombroses desencontres, ha acabat posant fàcil que Joaquin Almunia s’atrevís a llançar una proposta de col·laboració amb l’objectiu que IU i PSOE deixin de mirar-se per damunt l’espatlla, d’habitar en ribes diferents, disposats a treballar per tal que l’esquerra pugui tornar a governar Espanya.

Passi el que passi des d’ara mateix i fins les eleccions generals espanyoles del 12 de març, una cosa, com a mínim, ja no admet discussió: que les relacions entre socialistes i comunistes seran, a partir d’ara, diferents i que si IU i PSOE deixen de viure d’esquena, els punts d’encontre i de coincidència entre ambdues formacions polítiques començaran a ser habituals. Tot plegat en benefici d’ambdues formacions i de l’esquerra espanyola en general. Els efectes que d’una col·laboració entre el PSOE i IU es poden derivar tindran, d’altra banda, conseqüències positives en matèria de vot i més enllà de la senzilla operació aritmètica de sumar vots, pel fet que l’entesa portarà a què un ampli sector abstencionista de l’electorat progressista espanyol recuperi la il·lusió; un sector que es trobava desmotivat i desencissat davant l’espectacle que socialistes i comunistes oferien i del qual únicament se’n beneficiava el senyor Aznar que era el primer interessat en fomentar el manteniment de les distàncies entre les formacions de l’esquerra.

La proposta d’Almunia, per imprevista, ha agafat amb el pas canviat a la dreta espanyola, a la quals no li ha faltat temps per assegurar que la proposta socialista no té cap mena de  futur. La dreta, implícitament, ha començat a apel·lar als negatius efectes que l’entesa podria tenir sobre la societat. Una prova clara de què la col·laboració entre IU i PSOE els pot comportar no pocs problemes a l’hora de poder continuar governant. Les eleccions autonòmiques catalanes i els seus resultats (victòria per vots de Pasqual Maragall i per escons de CiU) i les experiències de governs progressistes en els governs autonòmics de l’Aragó i de les Illes Balears planen sobre la decisió d’Almunia i han estat decisius a l’hora de fer reflexionar a més d’un i de plantejar noves estratègies per aconseguir la recuperació d’un govern progressista a Espanya com el que França ara té.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 30 de gener de 2000