Va caldre que passessin ben poques hores des les transcendentals eleccions de diumenge perquè tot quedés pràcticament dit i escrit quant a les valoracions dels resultats obtinguts per cada força política. Les lectures que uns –els polítics– i els altres –els periodistes i els tertulians– han/hem fet de la sentència democràtica de diumenge avalada per una molt alta participació, han estat diferents i distants segons el punt de vista de cadascú; punt de vista que, per què negar-ho, a voltes impedeix també fer una lectura més tranquil·la dels resultats..

Ningú no pot negar que l’opció independentista conseqüència de la suma de vots de JxS i de la CUP, ha estat la guanyadora a l’assolir la majoria absoluta d’escons encara que no de vots. Correspon, doncs, a aquestes dues forces polítiques gestionar la victòria de l’independentisme i assumir la responsabilitat de formar i donar suport a un govern. Però si bé és cert que JxS i CUP disposen en conjunt d’una majoria parlamentària suficient, també ho és que els seus respectius fulls de ruta continuen tan separats com ho estaven abans de la cita electoral, amb unes línies vermelles perfectament definides. En comú la coincidència en quin ha de ser l’instrument de gestió política pel qual aposten: la independència. A partir d’aquí, però, tot és una altra cosa…

Al costat de l’evidència indiscutible de qui ha guanyat les eleccions, se situa una majoria de ciutadans i de ciutadanes que amb el seu vot han dit que l’instrument de gestió política pel qual aposten no és la independència. Des del ple respecte democràtic als suports que l’electorat ha atorgat a cadascú, l’independentisme no es pot atribuir en conseqüència posicionaments i vots que no els corresponen sota el pretext que durant la campanya hi va haver formacions polítiques que no es van manifestar a favor però tampoc en contra de la independència. Sabíem que les de diumenge eren ‘només’ unes eleccions jurídicament autonòmiques, de la mateixa manera que sabíem que per mor de l’actitud intransigent del PP, les eleccions acabarien adquirint el caràcter de políticament plebiscitàries. En coherència, bo és reconèixer que els vots que avui abonen l’independentisme no disposen de majoria absoluta sense que això signifiqui restar el més mínim valor al suport que aquesta opció va rebre a les urnes.

Davant el que pot ser un nou atzucac de la política catalana quant a qui ha de liderar el nou govern i al full de ruta a seguir, no hauria de caure en l’oblit la veu –en aquest cas pràcticament unànime– que sorgia de les urnes d’exigència d’un canvi radical en les relacions Catalunya-Espanya. Aquesta és una altra de les lectures possibles a fer que es desprèn de que el 71% de l’electorat es pronunciés, amb tots els matisos que es vulgui, en contra de l’immobilisme del govern central i del PP i a favor de l’establiment d’un nou marc relacional polític entre Catalunya i Espanya.

Torna a ser l’hora de la política; una hora que hauria de considerar l’oportunitat de prendre com a punt de partida aquesta altra majoria parlamentària del 71% a partir de la qual establir un acord ampli de país que al seu torn permeti exigir sense escletxes i amb tota la legitimitat del món davant d’Europa, la negociació que fins ara ens ha estat negada per part de l’Estat per establir un model relacional que apriorísticament no hauria d’excloure cap instrument de gestió política, d’entre els quals la independència n’és un, encara que no pas l’únic.

Publicat a Diari de Sabadell, el 1r d’octubre de 2015