En ocasió d’una selecció de personal a la qual vaig participar fa un munt d’anys, vaig sotmetre’m a una pila de tests psicotècnics d’aquells que no s’acaben mai. He de confessar que en alguns dels tests plantejats fins i tot m’hi vaig sentir còmode i me’ls vaig prendre com si d’un entreteniment es tractés. Eren els que apel·laven a la lògica per obtenir-ne la resposta que es buscava, ja fos a partir d’una sèrie de gràfics o d’una sèrie de números en les que calia esbrinar-ne el gràfic o número que la continuava. D’altres tests, per contra, eren feixucs amb la sensació que les preguntes, encara que plantejades de manera diferent, es repetien una i mil vegades. Però del contingut de tots els tests als quals se’m va sotmetre, la qüestió que més em va cridar l’atenció va ser aquella en la que se’m preguntava, amb obligació d’elegir una de les dues opcions, si cas que tingués de treballar en un restaurant preferiria ser cuiner o maître. Eren llavors temps en els que els cuiners encara no gaudien del glamour del qual ara disposen. Arran la pregunta se’m va plantejar un dilema: possiblement, per a la posició a la qual jo optava, la resposta que suposava seria aconsellable era l’opció de maître. És a dir la persona que en un restaurant té la responsabilitat de ‘vendre’ el producte i de convèncer als comensals de la bondat dels plats que a la cuina s’elaboren. Contra aquest pronòstic i després de donar-hi algunes voltes, vaig optar per l’opció cuiner. El raonament que vaig seguir, i que un parell de dies més tard vaig haver de defensar davant del psicòleg encarregat del procés, va ser més o menys aquest: un bon restaurant amb un bon maître però amb una cuina deficient té un recorregut i un futur d’èxit escàs. Contràriament un restaurant que disposi d’un bon cuiner, encara que el maître no sigui un crack, té moltes possibilitats de tirar endavant. Contra allò que suposava quan vaig sortir de l’entrevista, no només vaig mantenir-ne en el procés de selecció, sinó que vaig ser jo l’elegit per ocupar el lloc de treball que es volia cobrir.
Amb el pas dels anys, ateses les responsabilitats professionals amb les quals m’he tingut d’afrontar al llarg de la meva vida laboral, he comprovat en pell pròpia que en qualsevol organització que es vulgui eficient cal disposar d’un bon maître, és a dir d’un alt dirigent amb dots de lideratge i de comunicació. Clar, però, que si aquest maître no disposa en el seu equip d’un cuiner capaç de preparar els plats de tal manera que quan arribin a la taula mereixin la satisfacció generalitzada dels comensals, la seva feina quedarà qüestionada per manca de coherència entre allò que promet quan explica les bondats de la carta i la qualitat del plat que finalment arriba a la taula.
Quelcom d’això deu estar passant en l’àmbit de la política, quan són les emocions i les promeses les que s’imposen a les raons i a les idees. La cuina, també en política, exigeix del treball eficient que ha de garantir l’ús de les millors matèries primeres així com disposar dels bons oficis d’un cuiner capaç de treure’n el millor partit. Si això passa, l’èxit del restaurant està garantit. Si per contra els plats no es treballen convenientment, el fracàs està assegurat…
El nostre és sens dubte un país de bons maîtres polítics. Del que ja no estic tan segur és que aquests polítics estiguin assistits per cuiners capaços d’adaptar-se als signes dels temps i treballar amb l’objectiu que els sabors polítics més diversos i aconseguir elaborar plats que mereixin la major acceptació possible entre els comensals, entre la ciutadania.
Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de setembre de 2015
Comentaris recents