Hi ha qui s’entesta en aconseguir que les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya siguin especialment complicades i que no es puguin acabar d’endreçar mai. Sembla que hi hagi qui en aquestes relacions complexes hi vegi avantatges que, això no obstant, són difícils de descobrir encara que fàcils d’intuir. El “Manifiesto por la lengua común” –que fa uns dies es va fer públic liderat per persones que s’autodenominen intel•lectuals, amb el suport mediàtic dels de sempre–, no ha fet més que tornar a destapar la caixa dels trons just quan les revetlles de Sant Joan i de Sant Pere acabaven de passar. He de confessar que la seva lectura em va fer retornar de cop i volta al final del franquisme quan Espanya es definia com “una, grande y libre” i el català, com l’euskera o el gallec, eren, en el millor dels casos, “lenguas regionales” i el castellà “idioma oficial de la Nación y vehículo de comunicación de todos los españoles”. Més o menys el mateix que encara que en unes altres paraules més edulcorades, reclama el “Manifiesto” quan resa que en les comunitats bilingües l’obligació de conèixer el castellà ha de ser imposada, mentre que el coneixement de l’altra llengua oficial, com a molt, ha de ser estimulada.
Llegint aquest pamflet, arribem a la conclusió que amb els anys que fa que vivim en un Estat social de dret, encara hi ha que no ha superat el trauma d’haver d’acceptar que en tot el territori de l’Estat no es parli una única llengua i que, per contra, hi hagi indrets d’aquest bast territori que disposen de la riquesa cultural que una situació de bilingüisme comporta. Que el castellà sigui l’idioma comú de les persones que aquí vivim no ha de significar cap mena d’exclusivitat davant les llengües minoritàries que, d’acord amb la Constitució i dels Estatuts d’Autonomia són cooficials en les nacionalitats històriques. Des d’aquest punt de vista el “Manifiesto” és com una mena de crit que reclama la modificació de la constitució i que es posiciona contra la sentència del Tribunal Constitucional de 1994 que avalava la legalitat de les polítiques d’immersió lingüística que s’havien començat a aplicar a Catalunya i que després es van aplicar a d’altres comunitats de l’Estat. Dit d’una altra manera: el “Manifiesto” es posiciona obertament contra el què ha estat el bloc constitucional dels darrers 30 anys pel què fa al català, l’euskera i el gallec.
Ens sobra l’eterna i vella cantarella de què el castellà està perseguit en algunes comunitats autònomes. Admetem que possiblement s’hagin comés alguns excessos a l’hora de defensar les llengües minoritàries que amb el castellà són cooficials en algunes comunitats autònomes. Però d’aquí a assegurar que en les comunitats autònomes amb llengua pròpia, el castellà està en situació d’inferioritat en relació a aquesta, és ganes de buscar el conflicte allà on no n’hi hauria d’haver mai. Haurem de repetir una i mil vegades que a Catalunya, si hi ha una llengua que cal protegir, aquesta és la catalana. No ens equivoquem: ni una tercera hora de castellà és cap amenaça per al català, de la mateixa manera que la política d’immersió a Catalunya –que s’ha demostrat altament positiva– ho és pel castellà. No endebades, la política d’immersió lingüística està evitant que a Catalunya es formin dues comunitats que es trobin separades per qüestió de l’idioma. Deixem-nos de frivolitats, de jugar amb els sentiments de les persones, de jugar amb foc. Deixem-nos de proclames que no poden ser sustentades per cap raó intel•lectual. Tenim altres problemes més cabdals als quals hem de prestar atenció si volem progressar com a societat i com a col•lectivitat. Els debats maniqueistes no porten a enlloc i en tot cas ens fan perdre oportunitats per créixer i per desenvolupar-nos com cal.
Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de juliol de 2008
Comentaris recents