No en tinguem cap dubte. La notícia que aquests darrers dies ha escampat més tinta i despertat més passions, ha estat la trajectòria de la selecció espanyola de futbol en la darrera edició de l’Eurocopa; trajectòria que ha portat a l’equip de l’anomenada “roja” a l’assoliment del títol enmig de l’admiració de gairebé tothom. Per la història quedaran comentaris, afirmacions, constatacions més o menys afortunades i/o desafortunades, de persones i personalitats de la més diversa procedència: polítics, comentaristes ocasionals, periodistes, mitjans de comunicació… Sigui com sigui, la victòria de la “roja” no haurà deixat indiferent a ningú. Potser perquè això del futbol, es tracti de l’equip que es tracti, no és mai vist ni percebut de la mateixa manera per tothom.
Més enllà, però, de les mil i una referències que s’han dit i escrit, que es diuen i s’escriuen i que es diran i s’escriuran sobre aquesta Eurocopa, més enllà també de les apreciacions que se n’han fet i que es faran, haurem de reivindicar novament l’evidència: l’esport és simplement això, esport. I com passa en qualsevol disciplina esportiva, els seus practicants només pensen en guanyar, de la mateixa manera que a tots ens agrada estar amb els guanyadors. Si els números no em fallen, Espanya haurà trigat 24 anys en obtenir un títol en l’àmbit del futbol sènior. Però resulta que fa 24 anys, en feia uns altres 20 que la selecció espanyola de futbol no aconseguia un guardó de relleu internacional. No és estrany, doncs, que davant aquesta notable migradesa d’èxits, quan se’n produeix un, les persones es deixin portar per la rauxa i acabin per sentir com a propis uns colors que algú o alguns s’atreveixen a discutir si ho han de ser. Però els fets s’imposen i diumenge veiérem com, a Sabadell mateix, es desfermava una gran marea humana a l’Eix Macià i a l’esplanada del Parc Catalunya cridant a favor d’Espanya o, per ser més curosos i precisos, a favor de l’equip de futbol que a Viena representava Espanya. No era la primera vegada que això passava a casa nostra. Per als desmemoriats caldrà recordar que en ocasió dels Jocs Olímpics del 92, en la final olímpica que la selecció espanyola va jugar al Camp Nou, el crit unànime d’Espanya va ressonar una i mil vegades en el mateix estadi-temple del barcelonisme.
Posem les coses al seu lloc i deixem que l’esport quedi just allà on li correspon. Barrejar permanentment esport i política, és una manera com una altra de voler fer bullir l’olla sense que a dins hi haguem posat res més que aigua de coloraines. Els que “passem” del futbol i de la seva simbologia exagerada, estem força astorats per l’explosió ciutadana d’aquests dies a favor d’uns colors guanyadors; uns ciutadans i ciutadanes que en una gran majoria eren els mateixos que s’alegren dels èxits del Barça o dels de Rafa Nadal o, fins i tot, dels de Fernando Alonso.. I no per “ser” del Barça, fer costat a Nadal o a l’Alonso se’n han d’extreure més conclusions. Cadascú pensa com millor li plau i no per això s’és dels uns o dels altres. Al cap i a la fi, com és notori observar, en el Barça també hi conviuen sensibilitats notablement diferents com també diferents són els esportistes que formen part del seu equip professional i que sovint es mouen més per la cartera que no pas pel cor.
L’equip de jugadors que s’ha acabat emportant l’Eurocopa –i d’entre els quals hi ha, per cert, quatre que són nascuts a Catalunya i un cinquè que sense ser-ho juga a Can Barça–, es van platejar aquesta Eurocopa com una possibilitat d’assolir la glòria esportiva i passar als anals de la història. La resta són ganes de distreure el personal en relació a altres qüestions que haurien de ser més transcendents com, per exemple, quin futur espera a aquest nostre país que és Catalunya, davant la creixent pèrdua de lideratge que en tants ordres i sentits estem patint.
Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de juliol de 2008
Comentaris recents