Som en aquell temps en què l’atenció de tothom se centra en la preparació de les vacances que, tímidament, comencen a despuntar per l’horitzó. Les primeres calors —certament irregulars enguany— són senyal inequívoc de la proximitat dels dies d’oci per excel·lència. De les prometedores hores del dolce far niente. El recentment encetat Campionat Mundial de Futbol de França fa l’espera de les vacances més suportable i, quan l’esdeveniment futbolístic toqui a la seva fi, el Tour prendrà el relleu a l’hora d’entretenir el personal. Altra volta, els espectacles televisius —el futbol i el ciclisme en aquesta ocasió— ajudaran a  evadir-nos i a situar-nos en un món irreal en el qual tot quedarà posposat fins després del període estiuenc.

Així no és estrany que entre futbol, ciclisme i vacances no ens quedi temps ni per a fer una llambregada al nostre entorn. Tampoc per adonar-nos que mentre nosaltres ens il·lusionem per l’estiu que s’apropa, a pocs quilòmetres de les nostres llars, n’hi ha molts que s’angoixen per les conseqüències d’una guerra que ells mai no han desitjat. És el cas d’Argèlia. Però també és el cas del reanimat i preocupant conflicte que enfronta a serbis i a kosovars. Un conflicte nascut, en part, de les indecisions i dels oblits en les quals ha caigut la comunitat internacional en general i els països de la Unió Europea en particular.

A Kosovo li toca el trist torn de patir les ànsies expansionistes del dictador serbi Milosevic. Les massa lleus sancions que la comunitat internacional va imposar-li per tal que s’avingués a acceptar el pla de pacificació de la zona així com la creació d’una regió autònoma per als kosovars, es troben en l’origen d’aquest nou però no imprevisible conflicte. Dissortadament, la pau d’ahir ha esdevingut terreny abonat per l’aniquilament ètnic d’avui i perillós reactivament de l’estat bèl·lic que, des d’inicis de la dècada, afecta a una important part dels territoris de l’exrepública Iugoslava.

Sembla, però, que finalment, davant la situació que es viu a Kosovo i arran el despreci de Milosevic per als seus conciutadans, la comunitat internacional s’ha decidit a intervenir. Això no obstant la pregunta serà sempre la mateixa: ¿Per què ara i no quan pràcticament ningú no dubtava de les intencions de Milosevic? Perquè, malgrat tot, ens costa encara aprendre de la nostra pròpia història. Mentre, els dictadors fan la seva tràgica feina basada en el terror, els demòcrates esperem que el temps resolgui qualsevol situació de conflicte. I això és encara més difícil que no pas que l’om doni peres…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 16 de juny de 1998