A un any de les eleccions municipals, el pati polític sabadellenc continua revoltat. Els analistes locals es fan i es desfan en càbales i prediccions sobre qui encapçalarà cadascuna de les opcions que es presentaran a elecció. I com que es treballa sobre la hipòtesi de tants possibles i dispars noms, difícil serà que no n’acabin endevinant algun. Però el cert és que quan resta un any per les eleccions, res encara no està decidit pel que fa als candidats a ocupar l’escó d’Antoni Farrés. Ni per part de la coalició IC-Els Verds. Ni per part dels socialistes. Ni tampoc per part de la coalició CiU. Els únics que queden fora d’especulacions són els populars.

La retirada de Farrés —criticada durament per uns i saludada positivament per altres— ha propiciat que es recuperés part del debat ciutadà perdut sobre el futur de Sabadell, a l’ensems que ha obert les portes de la renovació en el govern de la ciutat. Una renovació que tindrà efectes positius sobre les polítiques municipals i sobre l’estil d’executar-les. No pas perquè ningú pugui imaginar un canvi de l’actual tonalitat política de l’equip de govern, sinó perquè res ja no és com ara fa vint anys, quan vàrem elegir els primers ajuntaments democràtics.

I és que també en l’àmbit de la política municipal, els signes dels temps apunten cap a nous models de gestió i de participació ciutadana. Per això bo serà que les forces polítiques —especialment les progressistes— s’esforcin en sotmetre a la consideració dels electors, uns programes i uns candidats capaços de renovar la il·lusió dels ciutadans i de pilotar amb èxit, la nau ciutadana.

Publicat a El 9 Nou, el 18 de juny de 1998