untitled.bmp

Ho escrivíem la setmana passada. Haurem de seguir l’evolució dels efectes postelectorals per començar a prendre dimensió del què ens espera per als propers mesos. De moment, podem anotar en el llibre dels fets, unes declaracions de Marta Ferrusola qüestionant que el govern de Catalunya estigui presidit per una persona que es diu José i que parla un català poc escaient. Sortosament, es tracta d’unes declaracions que van quedar immediatament rectificades pel seu marit i expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol. En qualsevol cas és com a mínim perillós que després d’aquella declaració de fa anys que resava “que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya i que, a més, té la voluntat de ser-ne”, encara hi hagi qui pugui qüestionar una persona com José Montilla que, a través dels seus discursos, ha deixat ben clara la defensa que de Catalunya en fa i que, amb una contundència inusual, ha denunciat el “desafecte” que es dóna envers el nostre país des d’ Espanya.

Feina tindrà, en qualsevol cas José Montilla per convèncer a José Luis Rodríguez Zapatero que no es pot defraudar més el pes decisiu que els vots obtinguts pel PSC tenen en la governança d’Espanya. I escric això perquè Montilla, millor encara les seves paraules i posicionaments després de les eleccions, han trobat urgent resposta per part del president d’Andalusia Manuel Chaves que no s’ha estat d’advertir que seria “inapropiat” que José Montilla, líder del PSC i president de la Generalitat de Catalunya, presionés a Zapatero per fer valer els resultats assolits a Catalunya, tot afegint que “no és correcte voler cobrar factures electorals”. Sàpiga el senyor Chaves que l’obligació de Montilla és, precisament, la de fer valer els resultats de Catalunya per reclamar l’acompliment de tots els extrems continguts en el nou Estatut. Però davant les paraules de Chaves continua semblant que quan es tracta de criticar Catalunya, tothom hi està a punt. Ens hauria agradat veure, per exemple, com Manuel Chaves sortia en defensa de Catalunya en ocasió de la campanya que el PP va muntar a Andalusia arran l’aprovació de l’Estatut. Llavors Chaves, i com ell molts d’altres, res no varen dir ni res no varen opinar. No fos cas! Chaves tampoc no hauria d’oblidar que els vots del PSC són vots obtinguts per un partit germà del PSOE i no pas per aquest partit. I que jo sàpiga, una relació entre germans mai no ha de ser una relació de vassallatge de l’un envers l’altra…

Encara en un altre ordre de coses, repassant els resultats del 9-M, hem de concloure que els dos grans partits espanyols, el PP i el PSOE, tenen mala peça al teler i s’ho haurien de fer mirar. M’explicaré: quelcom els deu passar als populars i als socialistes quan els primers tenen problemes insalvables per fer-se escoltar a Catalunya i que les tesis que defensen hi trobin ressò, mentre que a la resta d’Espanya els és relativament fàcil obtenir resultats més o menys acceptables i fins i tots espectaculars en comunitats com la madrilenya o la valenciana. Per contra, els socialistes els és relativament fàcil obtenir un bon suport a Catalunya; suport que no troba parangó pràcticament enlloc més de l’Estat. Es clar que la causa de tot plegat caldria buscar-la en el fet que el PP es vulgui presentar cada vegada més com el partit nacionalista espanyol per excel•lència i que des d’aquest nacionalisme res no es vulgui saber en relació a l’existència d’altres entitats nacionals a Espanya. Per la seva banda, el PSOE, que es manifesta més obert pel què fa a la concepció de l’Estat, no s’acaba de saber explicar a l’hora de defensar arreu l’Estat que la força d’Espanya radica en la seva diversitat i en la fortalesa de les nacionalitats que la conformen. I mentre el PSOE no es cregui del tot aquest discurs, la dreta ultramontana continuarà disposant camp per córrer i ampli predicament en proclamar que és la única força política que pot evitar que Espanya es trenqui. Hora deu ser de posar-nos a treballar i, tal com ja es va fer durant la transició, adequar el model d’Estat a les exigències d’avui per superar d’una vegada, els desencontres territorials ancestrals passats de rosca, que encara perduren al llarg i ampla de la península.

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de març de 2008