Aquest matí, a Montserrat, ha estat enterrat un home extraordinàriament bo. Un home just i equànim. Un home que hauria de ser exemple de diàleg, de comprensió, de bonhomia, no només per a la resta dels mortals sinó que també per a l’Església. Que descansi en pau el pare Cassià i que el seu testimoni ens sigui estímul per continuar fent camí i treballar per un món més just i solidari. El seu record restarà sempre viu entre nosaltres, entre les persones que vàrem tenir la gran sort de poder-lo conèixer i tractar.
L’abat Cassià, un home irrepetible (Pere Manuel Giralt i Prat)
Moments abans d’iniciar-se la darrera trobada d’un grup d’antics escolans de Montserrat, el primer dissabte de març, l’abat Cassià ens va comunicar que patia un càncer terminal i que s’enfrontava a una mort imminent. Se sentia tranquil i feliç d’enfrontar-se a una mort que acceptava amb l’oració, la conformitat, la fe, i els fàrmacs que li feien la vida més planera. Mirant-me de fit a fit em va preguntar què pot dir el metge. La ment se’m va bloquejar per culpa d’aquell somriure d’un home que s’enfrontava a la mort cara a cara, que sap que la mort és sols un principi, no un final. Només les paraules del cardenal Jubany: quan els metges diem que no hi ha res a fer és quan humanament resta tot per fer. La seva malaltia es va agreujar aquest darrer cap de setmana. El varen ingressar en un centre sanitari, però ell volia morir a Montserrat al costat de la Verge a la qual va dedicar tota la vida, com a escolà, com a monjo, com a abat i com a gran músic. Ha mort un home vinculat a l’Església, valent, crític i defensor dels drets de l’home, independentment de les seves circumstàncies personals, i sense deixar d’estimar la Catalunya de tots els catalans. Que descansi en la pau d’Aquell a qui ell mai va deixar d’estimar.