El gran avantatge, després d’una campanya electoral per ruda i pesada que hagi estat, és que passats uns dies ningú –o pràcticament ningú– no és recorda de les moltes coses –bones, no tant bones, aspres i molt aspres– que en el seu decurs s’han dit tant per part d’uns com d’altres. Només aquelles qüestions que negre sobre blanc formen part del Programa editat per partits i coalicions, restaran com a mut testimoni d’allò que s’anuncià i que potser podrà portar-se a terme. No sé qui va dir que la política és l’art del possible. Devia ésser algú en acabat d’experimentar, en pròpia pell, que una cosa era allò que es promet amb la ferma convicció de complir-ho i una altra, ben diferent, allò que finalment es pot fer. La correlació de forces polítiques que en cada moment i en cada lloc pugui establir-se és, en definitiva, element determinant en l’execució de qualsevol política.

Deia en començar que el fragor de la “batalla electoral” passa a un distant segon pla gairebé l’endemà mateix del dia en què les urnes han donat a conèixer el veredicte dels ciutadans. Potser per això, també ben aviat, queden en segon terme les declaracions i afirmacions que els líders polítics han fet no només durant la campanya sinó així mateix immediatament després del solemne instant en el qual les urnes abandonen l’actitud passiva i imparcial mantinguda durant la jornada electoral i prenen el protagonisme de saber-se portaveus qualificats i indiscutibles de la voluntat dels ciutadans. Potser per això pocs recorden l’aire i el gest dels polítics durant la vetlla dels primers resultats oficiosos que situen a uns en les portes de la glòria i als altres en l’abisme de l’infern. Potser per tot això la compareixença del líder del Partido Popular (PP) davant els mitjans de comunicació la nit del 6-J ha passat massa desapercebuda com també la del seu correligionari Javier Arenas.

Es de justícia ressaltar –per excepcional– el comportament altament democràtic de José Maria Aznar durant la nit electoral. Quan va caldre, sense que ningú li ho demanés, va tenir la valentia de comparèixer davant tothom i de forma contundent i sense cap mena d’ambages, reconèixer no solament la victòria dels socialistes sinó que reiterar la seva plena confiança –i la del seu partit– en el sistema democràtic. A aquesta declaració de principis hi afegí que el 6-J havia estat un dia de triomf per a la democràcia. Les paraules d’Aznar podien semblar mots de compromís en un moment difícil, sense més transcendència. Lluny d’això. Les paraules d’Aznar foren serenes i sentides impossible d’ésser apreses en un Curs intensiu de Màrqueting. Foren paraules que ens agradaria sentir sempre tan bon punt es disposa de resultats clars després de qualsevol consulta electoral. Són paraules que et fan sentir part integrant d’un col.lectiu de dones i homes que, més enllà de les trifulgues pròpies d’una contesa electoral, encara confia en el present i en el futur i aposta obertament pels valors democràtics.

Aznar, a més, féu aquesta declaració democràtica amb posterioritat a què un destacat membre del seu partit, Javier Arenas, hagués protagonitzat una desafortunada intervenció pública en la qual arribà a posar en dubte la validesa i la veracitat dels primers resultats oficiosos. Adhuc qüestionà la legalitat de les disposicions adoptades per alguna Junta Electoral de Zona d’ampliar l’horari d’obertura de determinats Col.legis Electorals. Sense cap mena de dubte, Arenas –i perdoneu l’expressió– “havia pixat fora de test”.

José Maria Aznar ha demostrat que, a més d’ésser un polític amb futur, és capaç d’articular la dreta espanyola i d’erigir-se no solament en el seu líder indiscutible sinó que també en una possible alternativa a Felipe Gonzàlez. Però, més enllà i per sobre d’aquests aspectes, ha evidenciat el seu saber fer i estar democràtics en acceptar els resultats emanats de les urnes malgrat que aquells fossin adversos. Tot plegat un gest i un exemple que voldríem fos habitual en els polítics. En especial en temps com els que vivim i en els que apareixen –sortosament no a casa nostra– propostes antisistema que espanten a més d’un.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de juny de 1993