Treballar des de l’oposició no deu ser tasca fàcil. Menys encara quan a aquest indret s’hi arriba després de molts anys de tasques de govern i sense haver patit cap desgast arran la pressió d’una oposició suficient -per nombre d’escons- capaç de capgirar les coses. D’aquesta manera, el què hauria de ser una previsió normal per qualsevol partit amb responsabilitats de govern, agafa sempre de sorpresa quan les urnes dictaminen que és hora del relleu. Les eleccions autonòmiques catalanes d’ara farà un any, van decidir que el temps de CiU al front del govern de Catalunya havia tocat a la seva fi. I no pas perquè CiU les perdés sinó perquè PSC, IC-Els Verds i ERC es posaren d’acord, signaren el Pacte del Tinell i es constituïren en el tripartit que, a partir de llavors, governaria Catalunya. Aquesta confluència d’interessos entre tres partits va ser la que va condemnar CiU a iniciar la  seva particular travessia a través del desert de l’oposició. Una travessia que, dit sigui de passada, se sap on comença però no pas quan, com i a on acaba. Uns mesos després vingueren les eleccions generals i també en aquest cas, les urnes establiren que era temps de més canvis.

En poc menys de sis mesos, dos aliats polítics -com ho eren CiU i PP- passaven d’exercir tasques de govern -els uns a Catalunya i els altres a Madrid- a la dura oposició. Per ambdós començava una etapa que només uns mesos abans no calculaven podia produir-se. Una etapa que els pot ser complexa si ens atenem a com estant evolucionant les coses de la política, tant a Catalunya com a Madrid, i les relacions existents entre aquests governs. I és que la ciutadania s’adona que els “nouarribats” s’han posat les piles i treballen de manera molt diferent a com ho feien els seus predecessors. Així, la reivindicació de l’ús del català a Madrid i a Brussel·les mai no havia estat tant escoltada ni havia gaudit de tantes expectatives com ara. I les inversions de l’Estat a Catalunya passen a ser les més altes després de bastant anys d’inútils lamentacions. I Madrid es compromet a respectar l’Estatut que sorgeixi del Parlament del Parc de la Ciutadella. I avui mateix se celebra la primera conferència de president autonòmics amb el rerafons de la presència autonòmica a Europa… I es podria continuar amb una basta relació de fets que no fan més que posar negre sobre blanc l’escassa rendibilitat que es va derivar del suport que CiU va atorgar al PP al llarg de les dues darreres legislatures.

Per tot això, es fa difícil d’entendre ara les raons que porten a CiU a no abonar els pressupostos de l’Estat per l’any 2005. Es fa difícil de comprendre el perquè de les dures crítiques que CiU llença contra ERC quan decideix donar el suport als pressupostos de l’Estat i com l’acusa d’haver-se venut als interessos socialistes per “quatre engrunes”. ¿No va ser CiU qui no va tenir cap mania a l’hora de donar el seu suport al PP que presentava, una i una altra vegada, uns pressupostos que maltractaven, financerament, Catalunya? Tampoc es fàcil d’explicar el perquè de les altes exigències que en matèria de continguts del nou Estatut formula ara CiU quan l’anterior govern de Catalunya que ells presidien, s’havia negat sistemàticament a la redacció d’un nou Estatut per Catalunya tal com se li demanava des de gairebé tota l’oposició.

Viure a l’oposició no és fàcil. Ho sabem. Menys ho és quan els que ara s’hi troben exhibeixen arguments que quan governaven no defensaven. Millor seria que acceptessin la realitat i que treballessin per al futur d’una manera positiva en l’espera de les seves noves oportunitats que, de ben segur, vindrà un dia que tindran.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 d’octubre de 2004