Es l’hora de la veritat. Diumenge decidirem el futur polític immediat d’aquest país de les nostres penes i alegries. Els ciuta-dans, a través de les urnes, férem sentir la nostra veu i ens pronunciàrem –per allò de la llei de majories i de minories– en favor de la continuïtat d’un govern de progrés. Els socialistes hauran de fer front, per quarta vegada després d’unes eleccions, a la responsabilitat de formació de govern. I ho hauran de fer amb un estil diferent a com havien actuat fins ara. Per a governar sense sobresalts els serà necessari assolir acords –puntuals o globals– amb d’altres forces polítiques, la qual cosa els por-tarà a l’establiment i desenvolupament d’una política de pactes.

Les majories absolutes de les quals havien gaudit els successius governs socialistes formats des de l’any 1982, hauran servit per a la consolidació de la nostra jove democràcia pel fet que han facilitat governs estables. Era convenient que durant dues o tres legislatures –les transcorregudes fins ara sota hegemonia socialista– la força governant disposés d’una majoria parlamentària que li permetés aplicar còmodament un determinat programa de millores i de modernització del país en tots els sentits. Es tractava de recuperar la confiança en el futur. La dècada socialista passarà a la història com la de les polítiques i de les conquestes socials, com fàcilment es desprèn de l’observació de l’evolució de les polítiques socials (sanitat, ensenyament, prestacions socials…) que, al meu entendre, són les que han propi-ciat en gran mesura que –contra pronòstic– els socialistes ha-gin renovat la confiança de més de 9 milions d’electors.

Comença ara una etapa condicionada a l’establiment de pactes po-lítics com a pas previ a la formació de governs de coalició o mi-noritaris amb suport parlamentari. Ens iniciarem en una nova dimensió de la cultura política només experimentada fins ara, amb èxit divers, en governs locals i autonòmics. De fet aquesta és la cultura política que impera en no pocs països de l’Europa Comunitària i que, fins i tot, era desitjable arribés a la política espanyola.

Una de les primeres actuacions a través de la qual assistirem a la posada en marxa de la cultura política dels acords i pactes serà en el procés d’elecció del president del Congrés de Diputats una vegada la Cambra Baixa s’hagi constituït el proper dia 29 de juny. Segons qui sigui el nou president del Congrés i a quina formació política pertanyi, ens indicarà quin tipus de relacions parlamentàries està disposat impulsar el PSOE per tal d’establir les bases sobre les quals s’haurà de bastir l’estabilitat del govern. Siguin quina siguin les intencions dels socialistes pel

que fa a la composició del futur govern (monocolor o de coalició) l’elecció del President del Parlament és una ocasió única per a impulsar un canvi d’actitud política en la línia que apuntaven les declaracions de Felipe González la nit del 6-J, en el sentit que havia comprès els missatges que els electors li havien fet arribar.

Caldrà estar atents i descobrir els “tics” de la política que pensa desenvolupar el govern i que es concretarà amb l’elecció, per part de Felipe González, d’uns noms i d’unes persones per a formar el nou govern. Caldrà parar atenció a la resposta que la resta de forces polítiques –en especial les minoritàries– donaran ja que, finalment, hauran d’ensenyar les cartes i prendre “partit” en relació a les actituds a les quals apunti el futur govern de progrés pel qual ha apostat la majoria a través de les urnes.

Passats uns dies des del 6-J cal imaginar que les formacions polítiques han extret conclusions tant pel que fa a la llarga cam-panya electoral i els seus continguts com dels resultats assolits i de la seva significació. Conclusions a partir de les quals de-finir les seves polítiques i estratègies de futur. Per a tots és l’hora de la veritat. L’hora en què les promeses han de donar pas als fets.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de juny de 1993