Els mortals accidents ocorreguts al Montblanc i la sequera de notícies típica de l’estiu, ha estat la barreja ideal per a col·locar en un primer pla d’actualitat la muntanya i els seus riscos. De cop i volta s’ha trencat l’encant entorn la bellesa de l’alta muntanya, només perquè el Montblanc s’ha atrevit a recordar el seu poder. Un elevat nombre de víctimes i un xic de sensacionalisme, ha acabat projectant, sobre el pic alpí en particular i sobre la muntanya en general, una tràgica dimensió que no es correspon amb la realitat.

Amb les paraules es pot jugar. Amb els fets no. I aquests demostren que el lleó mai no ha estat tant ferotge com ara ens el pinten. Qui coneix a fons la muntanya sap de la seva impressionant bellesa en moments de placidesa. Com sap també que cal prendre totes les precaucions quan la muntanya s’enfada. Qui coneix la muntanya sap que quan està tranquil_la res no cal témer i que no hi han d’haver massa entrebancs per a descobrir els seus tresors. Contràriament, quan la muntanya canvia d’humor, fa ostentació del seu poder mentre converteix en trampes senders, canals i vies d’escalada per tal de preservar la seva intimitat. Llavors, si algú s’atreveix a desafiar‑la, s’estableix una desigual lluita entre muntanya i persones. Però sempre serà la muntanya qui dirà la darrera paraula.

L’alta muntanya ‑porti el nom que porti‑ res no vol saber d’impaciències. Més aviat desitja que se la contempli, que se la mimi, que s’accepti el seu poder i es respectin les seves lleis. Més tard o més d’hora, però, s’acabarà mostrant complaent envers el visitant i deixarà que s’endinsi en la seva intimitat. Només cal esperar el moment oportú de fer‑ho.

Publicat a El 9 Nou, el 7 d’agost de 1997