Un dels meus amics, aquell que és afeccionat al Sabadell ­­­­­-que em recorda que ara té tractament d’excel·lentíssim-, em deia que feia temps que no escrivia sobre el primer equip local de futbol. M’ho feia notar poques hores abans del derbi Sabadell-Terrassa que, en aquesta ocasió, havien de guanyar els egarencs. Certament em plau referir-me al futbol de tant en tant. Especialment en ocasió dels derbis entre sabadellencs i terrassencs pel fet que constitueixen un dels darrers exponents de la rivalitat entre les dues capitals vallesanes. Però passa que, des de fa poc més d’una setmana, els ajuntaments de Terrassa i Sabadell es troben enfrontats per sengles qüestions nogensmenys transcendents. L’una, els respectius enllaços amb l’A-18; l’altra, el projectat camp de golf en terrenys de Can Bon Vilar i de Torrebonica. L’atenció que la desavinença ha despertat en els mitjans de comunicació era d’esperar; però, morbo apart, les posicions que ara enfronten Terrassa i Sabadell no són banals. No es tracta només d’una possible interferència d’un ajuntament en les decisions d’un altre ­­-dit sigui de passada, el projectat camp de golf es troba més a prop del casc urbà de Sabadell que no pas del de Terrassa-, sinó la planificació d’un territori que constitueix un dels escassos racons del Vallès Occidental d’interès. Es tracta, en definitiva, de no haver d’acabar donant la raó al sabadellenc Pere Quart que, en un dels seus satírics poemes, ja vaticinava que “del Vallès no en quedarà res”.

Publicat a El 9 Nou, el 7 de novembre de 1999