Malgrat que no convé deixar‑se portar per la nostàlgia, hi ha moments en què recordar el què ja és història ‑la nostra història‑, esdevé un exercici prudent i, fins i tot, oportú. Diumenge passat commemoràvem el vintè aniversari del 15‑J en què els ciutadans varem poder estrenar-nos en la democràcia, després de la pregona nit franquista.

Si tots i cadascun dels dies de la transició política a la democràcia clarejaven esplendorós i oberts a l’esperança, aquell 15‑J de 1977 ho féu, a més, amb l’inconfusible aroma d’allò que és acabat de fer i que acompanya qualsevol estrena. Aquell matí, quan els col·legis electorals obriren les seves portes, matiners ciutadans, amb l’emoció a flor de pell, mostraven la seva impaciència per atansar‑se vers les encara noves urnes i complir amb el ritus i amb el deure cívic i democràtic d’emetre el vot. Si molt m’apureu, els resultats d’aquella primera festa major de la democràcia importaven relativament poc. Perquè aquell 15‑J de solidaritats obertes i de complicitats buscades, qui havia de guanyar eren les llibertats i, amb elles, els ciutadans que, finalment, havien vist els seus somnis fets realitat. Sens dubte la cara d’aquell transcendent i inoblidable 15‑J.

Un 15‑J en què, d’altra banda, mitjançant la FM de Ràdio Sabadell, una emissora radiofònica ‑”Antena de Catalunya”‑ iniciava la seva singladura. Una emissora que naixia amb la voluntat de convertir‑se en la segona parlada en català, seguint els passos de Ràdio 4. Vint anys després, però, no és agradable el constatar que Sabadell no disposa de cap veu en l’espectre radioelèctric. És la creu d’un altre 15‑J.

Publicat a El 9 Nou, el 19 de juny de 1997