El sopar organitzat per Pasqual Maragall amb empresaris a Barcelona, ha aixecat força polseguera a Catalunya. Especialment en cercles de Convergència i Unió (CiU) que van  criticar la iniciativa del líder socialista que, alhora, serà el principal contrincant de Jordi Pujol en les properes eleccions autonòmiques. Va fer bé Maragall de donar les gràcies als que el blasmaven, per la propaganda i projecció que amb les seves crítiques li donaven. Ironies a banda, el cert és que es fa difícil d’entendre el perquè de les reaccions contràries que la convocatòria i celebració del sopar ha despertat. Només, des del sospitós nerviosisme i fred de peus que el sopar ha desencadenat, és possible de comprendre-les.

Sovint hi ha queixes entorn l’opacitat de la procedència dels recursos econòmics que alimenten a partits polítics i coalicions. Al llarg i ample d’Europa, s’han evidenciat sonats escàndols, més o menys vinculats al finançament de partit. Per això i per principis,  qualsevol gest adreçat a deixar fóra de dubte la procedència de recursos econòmics destinats a partits polítics, hauria de ser ben rebut. D’acord amb aquesta elemental reflexió  dels comptes clars, encara sorprenen més la quantitat de crítiques que li han plogut a Pasqual Maragall des de totes bandes, arran el seu pecat de convidar –això sí, previ pagament de 100 mil pessetones de l’ala– empresaris per tal de compartir taula i idees sobre el futur econòmic de Catalunya.

Tot plegat un tracte en el qual ningú no obligava a ningú i que van acceptar quatre-centes persones decidides a compartir taula i tovalles amb Pasqual Maragall. Els comptes són clars. També la procedència d’almenys 40 milions de pessetes incorporades a la campanya Ciutadans pel Canvi que promou Pasqual Maragall. Tan de bo que els que ara el critiquen, en prenguin nota i siguin capaços d’explicar d’on provenen els recursos que administren. Mentre, desconcertats, se’ls acut recordar la necessitat d’una sempre recurrent llei de finançament de partits polítics que, des de fa temps, dorm la són dels justos, precisament per culpa d’ells mateixos.

Així doncs, es miri com es miri, la iniciativa de Maragall de buscar-se vida i diners entre la ciutadania, a més de ser una bona idea, constitueix una manera nova d’entrar en contacte amb la ciutadania. Almenys pel que fa a Catalunya i a Espanya.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 16 de juliol de 1999