crisis.jpg

En un món cada vegada més globalitzat, res del què passa en un punt del globus deixa de fer-se sentir en un altre punt qualsevol del planeta. D’aquesta manera, la tempesta que a començaments d’agost es desfermava als EUA a l’entorn de la crisi de les hipoteques, no ha trigat massa en transformar-se en una onada que, en arribar a Europa, ha desencadenat incerteses i, el què és més important, desconfiances econòmiques. Un fenomen, el de la desconfiança, que té com a efectes més immediats, retreure els mercats i les inversions en projectes de futur, a l’espera de temps millors. El resultat, un alentiment en els ritmes de creixement i un decreixement de la demanda que, al cap i a la fi, és un dels motors de l’economia. No està escrit que el què estem vivint aquestes setmanes no sigui només un ajustament dels mercats financers sense que això acabi qüestionant d’altres vessants fonamentals de l’economia que, ara per ara, es mostren sòlides i saludables. Està clar, però, que hem viscut un període excepcionalment perllongat de creixement econòmic; un període que va iniciar-se a la meitat de la dècada dels anys 90. Des de llavors fins ara, malgrat els molts contratemps que en forma de conflictes bèl•lics o de creixement inusitat del preu de la principal font energètica que encara avui és el petroli, no havien aconseguit minar les expectatives de creixement econòmic continuat. Tampoc, a casa nostra, ho havia aconseguit la constant amenaça d’una bombolla –la de la construcció– que tothom sabia que en un moment o altre començaria a desinflar-se. Ara, els missatges de desacceleració econòmica i de crisi se’ns fan presents i ens anuncien que ens haurem d’adaptar a un canvi de cicle. No hi ha goig que cent anys duri, ni cicle de creixement que no tingui deturador. De fet, els experts parlen de períodes de creixement a l’entorn de set o vuit anys; períodes que van seguits d’altres anys de crisi. Hem de creure que el cicle baixista que ara sembla iniciar-se no es perllongui ara per un temps també excepcionalment llarg.

Què cal fer davant la percepció més o menys estesa que ens podem trobar en el pendent de l’actual cicle econòmic? Fonamentalment no perdre la confiança. Certament, vistos els temps que correm, es fa difícil mantenir la confiança; més quan caldrà que tots plegats en estrenyem un cinturó al qual ja no li queden forats. Sigui com sigui, és en temps d’incerteses quan més convé apostar per al futur. D’aquí que no sigui massa oportú voler treure partit d’una situació de crisi per fer discursos agorers. Molt al contrari, ara és hora d’unir esforços i de posar-nos a la feina i preparar-nos per quan els vents de l’economia tornin a bufar favorablement.

És en el moment en què el dinamisme de l’economia flaqueja, quan s’ha d’apostar per la inversió pública en infraestructures de tota mena –viàries, teconològiques, TIC’s…–, en habitatges socials, i especialment, en el foment d’una recerca de qualitat a partir de la qual transferir resultats a les empreses i a la societat. Fa uns dies, des de Brussel•les, es reclamava l’agilització dels projectes del tren d’Alta Velocitat que ha d’unir França amb Espanya a través dels Pirineus; un projecte cabdal per interconnectar Europa ferroviàriament. N’hi ha d’altres de projectes que poden dinamitzar Europa i per això cal que els països membres de la Unió Europea sintonitzin les seves inversions públiques, estableixin sinergies i evitar així que la possible crisi provoqui més maldecaps que els estrictament necessaris. Des d’Europa cal apostar també per la inversió a països tercers; inversions que han de motor de creixement i desenvolupament. A casa nostra, ara més que mai, és el moment de recuperar temps perdut i apostar per la construcció de les infraestructures ja previstes i per projectar-ne de noves, comptant amb la iniciativa privada com un factor alliberador de recursos públics cap a altres prioritats. I, sobretot, potenciar la inversió en innovació, recerca i desenvolupament. D’aquesta manera contribuirem des d’aquí a fer possible un dels objectius de la cimera de Lisboa del 2000: fer d’Europa l’economia basada en el coneixement més avançada del món. I això en un horitzó que ja tenim a tocar: el 2010.

Publicat a Diari de Sabadell, el 13 de setembre de 2007