Hi ha ocasions en les que no és gens senzill posar-se davant l’ordinador i sotmetre’s als reclams insistents del cursor que damunt la nítida pantalla no para de pampalluguejar en l’espera que comencis a prémer, ordenadament, les tecles que hauran de donar pas al conjunt de paraules que hauran de conformar un article. I no és senzill no pas perquè no hi hagi en el moment precís en què t’asseus davant l’ordinador temes a abordar sinó, que molt al contrari, n’és precisament l’excés de possibles qüestions a tractar allò que, paradoxalment, en dificulta l’elecció d’un en concret. Si a això hi afegim que aquestes múltiples possibilitats temàtiques presenten, al seu torn, una gamma de matisos difícils de descriure en unes poques ratlles, comprendran el perquè ara els confesso que no sempre és senzill escollir un tema per a ser desenvolupat en un article que per la seva extensió no admet moltes de les precisions que sempre caldria fer.

Sobre això reflexionava aquest darrer cap de setmana mentre trescava per camins pirinencs gaudint del temps i de les excel·lències d’un paisatge únic que malgrat tenim a tocar no acabem de valorar com cal, tot repassant mentalment els fets més destacats esdevinguts els darrers dies tant a escala local, com nacional, estatal o internacional. Pensava també en la diferència que es donava –noticiablement parlant, es clar– entre aquest mes de juliol que acabem d’encetar i els ‘juliols’ de fa uns pocs anys que no eren més que el precedent immediat d’unes vacances llargament esperades. Un fet que en la pràctica donava com a resultat una aparent baixa de notícies com a conseqüència, en part, de la disminució de l’activitat política que semblava encomanar-se també de la proximitat dels dies de sojorn. Això era així fins el punt que els diaris s’aprimaven (quant a pàgines i quant a continguts) i els noticiaris, tant els de ràdio com els de televisió, s’inventaven seccions estiuenques de contingut banal, que els permetien omplir pàgines i minuts, alhora que ‘fabricaven’ notícies (les famoses serpents d’estiu) amb capacitat suficient de donar joc durant tot el període canicular.

Lluny estem d’aquells anys recents, que dit sigui de passada tampoc no foren tan feliços com alguns voldrien fer-nos creure, no només perquè el món ha canviat –i a fe que ho ha fet i molt!–, sinó tanmateix perquè la globalització en la que ens hem o en la que ens han instal·lat, ha comportat que res ja no ens sigui estrany ni llunyà i que per estar al dia ens veiem obligats a mantenir-nos enganxats als smartphones, a les tablets i altres artefactes similars, no fos cas que ens perdéssim quelcom… D’aquesta mateixa manera, ens mantenim pendents de les xarxes socials (cada vegada més diverses i més sofisticades) per ‘saber’ què fan les ‘amistats’ –virtuals o reals–  que ens segueixen i a les quals seguim, i a la vegada aprofitar l’ocasió per explicar quines són o han estat les nostres gestes estiuenques i els llocs que hem visitat. I és que ens hem mal acostumat a què quan fem quelcom cal que tothom ho sàpiga en l’espera d’obtindre’n un reconeixement (en forma d’un o alguns ‘m’agrada’) i possiblement un dels inevitables ‘jo ja hi he estat’ per part d’aquells o d’aquelles delerosos de fer-nos saber que ells hi han estat abans que no pas nosaltres…

I entre unes coses i unes altres, entre notícies que malauradament semblen competir diàriament en quina és pitjor, entre seguiment gairebé obsessiu de les xarxes socials per estar al dia de les gestes d’amics, saludats i coneguts, correm el risc de perdre’ns allò que sens dubte és més principal en un món i en uns dies tan complexos com els que ens està tocant viure, com ho és la trobada, la conversa i la reflexió plàcida i tranquil·la amb els amics reals a la que el temps d’estiu especialment ens convida. Al cap i a la fi aquesta continua essent la millor medecina per fer front a les moltes banalitats que ens envolten.

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 de juliol de 2016