Els àngels, arcàngels i querubins d’un PP sobrat, no s’estan de proclamar als quatre vents que a despit dels mals que afecten l’economia mundial, Espanya continua anant bé. Fan abstracció de la tendència dels indicadors econòmics, la qual no dona massa possibilitats a obrir-se a alegries. D’aquesta manera, des del govern i dels seus aduladors, s’assegura que el creixement de l’economia espanyola per al proper any serà del 3% i la inflació del 2% (unes xifres no assolides els darrers anys, amb més bon temps econòmic que no pas els d’ara). Per si no n’hi havia prou, des del govern de l’Estat s’anuncien més i millors serveis sanitaris i rebaixes en l’IRPF (més serveis i menys impostos és com la quadratura impossible del cercle). I encara, per acabar d’arrodonir la situació, el govern Aznar i els seus ad-lateres s’han llançat a una “creuada” antiautonòmica que ara com ara es visualitza a través de la diatraba que mantenen entre ells els governs de l’estat i del País Basc, amb el terrorisme i la llei de partits com a rerafons.

Des d’una òptica estrictament catalana, l’”España va bien” aznariana, es contraposa a l’astorament d’adonar-nos com el PP ha anat desenvolupant les seves polítiques i executant les seves estratègies amb -tot cal dir-ho- la complicitat del govern de la Generalitat de Catalunya i de la coalició de CiU que en massa ocasions ha abonat les polítiques del govern de l’estat, malgrat ara se’n vulguin desmarcar. I és que les eleccions municipals, autonòmiques i generals són a tocar i cal prendre posicions. D’aquesta manera el PP -envalentonat per la seva majoria absoluta i per l’audiència que les seves polítiques d’un espanyolisme ranci tenen en una part important de la península-, està convençut que pot repetir el seu èxit electoral en les properes generals, encara que a Catalunya les coses no li vagin del tot bé. Per la seva banda, CiU està en plena escenificació d’un trencament de relacions amb el PP anunciat, repetint guió d’ocasions anteriors i que tants d’èxits electorals autonòmics li ha atorgat. Mentre, el PSC espera la seva ocasió amb una certa tranquil·litat observant com es produeixen desencontres entre Pujol i Mas que no fan més que debilitar les oportunitats del Conseller en cap del govern de la Generalitat de Catalunya cara a la propera comtessa electoral autonòmica.

A més, el PP s’ha disparat, ha jugat fort i ha anat més enllà del què semblava una pura política d’aparador i de propaganda i està mostrant el seu caràcter antiautonòmic que trasllueix, per exemple, en el cas de les noves prestacions sanitàries anunciades pel govern de l’estat però que hauran de ser suportades, econòmicament parlant, per les autonomies. D’aquesta manera el PP és el bo, s’apunta els èxits i traspassa als governs autonòmics les responsabilitats i possibles incompliments de la promesa. Així tot apunta cap a fer evident que l’objectiu final de les polítiques del PP és evidenciar que “España va bien” (a través de la propaganda) i que el què no va tan bé són les autonomies (els “gobiernos regionales” com ells les anomenen).

Però és evident que fins aquí no s’hi ha arribar només gràcies al PP ja que diversos partits i de les coalicions (PNB inclòs) no varen dubtar ni han dubtat en donar suport al govern Aznar i a les seves polítiques. Per tant no cal que ens enganyin ni ens enganyem més. Sense “aquellos polvos” no haurien estat possible “estos lodos”. I encara que tothom es desmarqui del PP i de les seves polítiques, els ciutadans han de tenir clar el perquè i el com s’ha arribat fins el punt en què ara ens trobem.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de setembre de 2002.