Hi ha a qui li plau lluir de llac. Altres no s’atreveixen a tant i, de la mateixa quantitat d’aigua reunida en un mateix punt, n’anomenen bassa. I és que la cosa no fa la mesura ni el nom la cosa. Més aviat deu ser que per causa de l’autoestima o de l’orgull de cadascú, els uns d’una bassa en fan un llac, i els altres d’una massa d’aigua més o menys ben posada no en fan més que una bassa. Algú deu pensar que, amb aquest galimaties amb què he començat, he perdut el bon senderi. Encara no! Passa que fa uns dies, a Terrassa, es presentava un audiovisual destinat a promocionar la ciutat. En un moment de la presentació, el director de la producció, el també terrassenc Antoni Verdaguer, es va referir al Parc de Vallparadís com a un indret interessant, especialment –va comentar– “la bassa” que hi han fet. No va agradar la cosa i no va passar ni un segon abans que algú no el corregís i li fes notar que allò que hi havia a Vallparadís no era una bassa sinó que era un llac (!).

Van fer bé corregint a Verdaguer ja que de basses només n’hi ha a Sabadell –com la del complex d’oci de Sant Oleguer–. No fos cas que ningú es confongués A Terrassa no hi ha basses. Només llacs! I és que potser, quan Verdaguer feu el seu comentari, s’havia oblidat que a Sabadell hi ha homes i a Terrassa senyors. I així no ha d’estranyar a ningú que mentre les basses són per als sabadellencs, els llacs són reservats als terrassencs. Es clar que, ben mirat, una i altre –bassa i llac–, no són en aquest cas més que grans bassals d’aigua enmig del dur i inhòspit asfalt urbà… Ni més. Ni tampoc menys.

Publicat a El 9 Nou, el primer de juliol de 1999