He tingut ocasió, aquests darrers dies, de practicar una de les meves activitats més predilectes: Això és, canviar –pel curt període de poc més d’una setmana– les obligacions i les ocupacions professionals i socials per allò que col·loquialment en diem conèixer món. Creieu-me, aquesta és una pràctica doblement aconsellable ja que si d’una banda et permet desconnectar de l’activitat laboral i social habitual, de l’altra facilita el sempre saludable allunyament físic de la rutina diària. Aquest distanciament ajuda a una observació més imparcial de les coses que són vistes des de la perspectiva que et proporciona el trobar-te immers en un altre ambient i en un altre país. Puc assegurar-vos que l’exercici és apassionant i amb això sens dubte que hi estaran d’acord tots aquells que l’art de viatjar constitueix una de les seves passions.

Quant som lluny de casa no és menys apassionant però, conversar i dialogar amb els naturals del país o zona en la qual ens trobem. Des del taxista al recepcionista de l’hotel en el qual ens allotgem, passant pel cambrer o el guia que ens apropa a la història, a les tradicions i els costums del lloc on som i també a quines són les il·lusions dels ciutadans i les seves condicions de vida. Amb aquest contacte, poc aprofundit primer però força enriquidor després, aprendrem aspectes nous, descobrirem especificitats que no sabíem i coneixerem peculiaritats del lloc en el qual ens trobem que difícilment abastaríem amb l’ajut només de les guies de turisme i de les visites turísticament programades.

El balanç final de converses i contactes establerts al llarg del viatge és sempre francament positiu tant pel que fa al millor coneixement del país en el qual hem estat, com per l’augment del nivell d’autoestima personal i col·lectiva que comporta ja que potser massa sovint és fàcil arribar a la conclusió que la nostra qualitat de vida no és tant dolenta com suposàvem ni que la imatge que donem a l’exterior és tant desastrosa com sempre tenim tendència a suposar.

Ara que tant parlem de la crisi i de la seva negativa incidència en tots els ordres de la vida és segurament especialment interessant recordar i comprovar les grans diferències i desequilibris que existeixen entre països rics i països pobres que res tenen a veure, per cert, amb les diferències que es posen de manifest a partir de les dades comparatives entre autonomies pel que fa al consum per persona i any i que situen a Catalunya molt per sobre de la resta de Comunitats de l’Estat, dades que ahir mateix es feien públiques referides a l’any 1991.

Les diferències i desequilibris existents entre països només poden resoldre’s per la via de la solidaritat i de la cooperació. La manca d’una vertadera política de solidaritat i de cooperació no fa més que accentuar, dia rera dia, les diferències –creixents diferències– existents entre els països rics i els països pobres.

Si m’ho permeteu, àdhuc des d’un plantejament purament egoista, és imprescindible la definició i aplicació de polítiques de solidaritat i de cooperació dels països rics envers els països pobres com a única resposta vàlida als molts problemes als quals cal fer front per superar el creixent desfàs entre el nord i el sud o, el que és el mateix, entre els països rics, cada vegada usuràriament més rics, i els països pobres, cada vegada insolidàriament més pobres que, en definitiva, és un dels detonants que fa que periòdicament ressorgeixin actituds xenofòbiques com les que, dissortadament, s’estant produint darrerament arreu d’Europa.

Potser cal recordar, una vegada més, que ningú no abandona el seu lloc d’origen perquè sí. Només s’abandona quant no hi ha cap més altra remei ni solució. Quant, si es vol subsistir, l’única sortida possible és emprendre una aventura que comença amb les llàgrimes de l’adéu i massa sovint acaba amb l’aparentment contradictori drama de l’explotació i del rebuig xenofòbic que desemboca amb atacs i morts sempre innecessaris i injustos.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de novembre de 1992