Carles Puigdemont –també el president Quim Torra—  aprofita qualsevol intervenció pública per reivindicar la llibertat i la democràcia com a valors bàsics del projecte que legítimament defensa. I fa bé de fer-ho, encara que siguem molts els que hem tingut i tenim com a valors inalienables la llibertat i la democràcia i que observem amb estupor com per evitar trifulgues entre partits aquests valors són menystinguts al tancar el Parlament de Catalunya, temple de la democràcia per excel·lència. Dissabte, en ocasió del ‘retorn’ a Brussel·les abans d’instal·lar-se de nou a Waterloo, Puigdemont insistia en la transcendència dels valors esmentats que, tanmateix i des de la meva personal observança, interpreta i aplica a conveniència. Potser per això no ha de ser sobrer recordar que l’essència de les llibertats i de la democràcia rau en el respecte més escrupolós a les normes de convivència de les quals ens hem dotat; normes, reglaments i lleis que, òbviament, poden canviar-se sempre que calgui. Clar, que en democràcia, per canviar normes, reglaments i lleis, cal respectar els procediments parlamentaris establerts. Hi ha casos en els que per a fer-ho només cal comptar amb el suport d’una majoria simple o absoluta de la Cambra; en d’altres, com s’esdevé en el cas de les lleis fonamentals, cal comptar amb el suport d’una majoria qualificada amb la finalitat de preservar els drets que assisteixen a les minories.

A Catalunya hi va haver un 1-O en el que la desmesura policial va tractar d’impedir que un alt nombre de ciutadans s’expressessin a través de les urnes d’una consulta que, segons se’ns havia dit repetidament, tenia caràcter merament simbòlic i reivindicatiu ja que no reunia les garanties democràtiques que són exigibles en un referèndum. Així ho varen reconèixer els observadors internacionals convidats que al seu torn feien notar els excessos policials comesos durant la jornada. Sigui com sigui, els fets esdevinguts aquell dia i la participació de més de dos milions de ciutadans en la votació propiciaren un gir argumental en la interpretació de l’1-O. Vingueren després altres dies –sempre sota el qualificatiu d’històrics– com el 3-O, amb una vaga general i una mobilització ciutadana que unia pràcticament a tothom –votants i no votants, indepes i no indepes–  en la protesta contra la innecessària repressió policial de l’1-O. Arribà més tard el 27-O en què de manera unilateral es proclamava la República comptant amb el suport d’una majoria no qualificada del Parlament de Catalunya; proclamació a la que en va seguir l’aplicació immediata de l’article 155 de la Constitució Espanyola amb els efectes i conseqüències coneguts.

En aquest relat succint de fets, des de l’independentisme es fa oblit interessat dels dos dies de setembre –6 i 7–  en els que la democràcia parlamentària va fer fallida al Parlament de Catalunya quan una majoria –certament absoluta però absolutament insuficient–  decidia canviar per la via de lectura única les regles del joc i fer-ho en contra, a més, del criteri del Consell de Garanties Estatutàries i dels lletrats de la Cambra. Arribats a aquest punt cal insistir que democràcia és sinònim, d’una banda, de respecte a qualsevol posicionament ideològic no totalitari que al seu torn ha de poder ser defensat en plena i absoluta llibertat; i de l’altra, d’evitar interpretacions dels reglaments segons convingui i utilitzar les institucions d’una manera sectària

Deia amb encert el president Torra a Brussel·les que l’Estat haurà de carregar per sempre més amb algunes vergonyes tals com la que es deriva de la repressió policial injustificada de l’1-O i la de veure tancats a la presó o fora del país polítics que mai no l’haurien d’haver trepitjat ni haver tingut de marxar sense que abans i com a mínim haguessin estat jutjats. Clar que en aquesta constatació de vergonyes, hi trobo a faltar la que hauríem de sentir tots plegats pels fets massa oblidats esdevinguts al Parlament de Catalunya el 6 i 7 de setembre i en general a Catalunya durant la tardor del 2017 protagonitzats pel govern de la Generalitat. Uns fets que el professor de Filosofia del Dret i escriptor Pau Luque no dubta en qualificar de ‘cop d’Estat postmodern’ a l’haver intentat “fundar una pàtria nova mitjançant una sofisticada i postmoderna estratègia de comunicació que va culminar en la hipertrofia del llenguatge polític”. Això no obstant, Luque afegeix que amb l’actual codi penal a la mà es tracta d’uns fets que tant per la seva ambigüitat com pels molts ‘sis’ però ‘nos’ que els acompanyaren, no els són d’aplicació ni els delictes de rebel·lió ni els de sedició.