Amb l’arribada del mes setembre la vida ciutadana s’ha normalitzat plenament. I, talment com si d’un costum no escrit es tractés, arreu ja s’ha penjat el cartell virtual del punt-i-final del període d’excepció que han significat els mesos estiuencs. La lentitud del pas de les hores diürnes que acompanyaven les vacances han donat pas al trepidant ritme que emmarca la vida de la resta de l’any. Amb desesperació, comprovem com allò que havíem deixat aparcat abans de les vacances reclama la nostra atenció i que res del que havíem deixat pendent no s’ha resolt per si sol. Crèiem, ingènuament, que les coses que no funcionaven es solucionarien durant els dies de sojorn. Però ens hem acabat adonant que les coses estan com les vàrem deixar. Allò que anava bé continua funcionant i allò que no rutllava tampoc no ho fa ara.

De manera semblant passa amb els afers públics i les disputes polítiques que semblava que, amb l’arribada de l’estiu, havien perdut força. També en aquest cas no hem tardat en comprovar que res no ha canviat i que durant els dies en què hem trastocat rutina per oci, solament han servit per fer un parèntesi en l’activitat pública i en els picabaralles polítics. I com indefectiblement passa després de cada estiu, se’ns anuncia ara una tardor calenta. Com si no fossin calentes totes les tardors i no totes les tornades de vacances fossin dures!

Però que ningú no s’espanti. Només caldrà que passin uns dies perquè, després de la inicial batzegada que significa la tornada de les vacances, recuperem els vells hàbits i costums i res ja no ens estranyarà. Com passava abans. Enrere quedaran -i de res no valdran- les moltes promeses i bons propòsits que durant les vacances ens havíem formulat de cara al curs que tot just és a punt de començar. I la dieta que vam prometre’ns començar quedarà per a una millor ocasió. També els propòsits de tenir més cura de la nostra salut i de fer esport, que quedaran oblidats en el calaix dels records, amb les fotografies i els inacabables vídeos que vam enregistrar. La realitat de cada dia acabarà imposant la seva lògica i és que, ens agradi o no, la roda del temps continua girant sense parar. A despit que, en ocasions i il·lusòriament, ens arribem a creure que som senyors i majors del nostre temps i amos de l’univers, quan només som peons d’un gran tauler d’escacs…