Començo a escriure aquest text quan manquen unes hores per emprendre el camí de retorn a casa després d’uns dies gratificants viscuts enmig de la tranquil·litat que al visitant ofereix el navarrès Valle del Baztán, tan ben descrit en la trilogia de l’escriptora Dolores Redondo. Ho faig —això de començar a escriure— empès per la necessitat que sento de posar negre sobre blanc les sensacions que m’assalten després de repassar aquells diaris i xarxes socials que feia dies tenia oblidats i que de-cop-i-volta m’han retornat al món real. A un món que per uns dies m’ha estat maquillat amb paisatges bucòlics curulls de verdor. Confesso que fins que no he acabat l’exercici lector al qual voluntàriament m’he sotmès, no he pres plena consciència de la mena de món amb el qual em trobaré tan bon punt arribi a casa i comprovi que tot allò que hi vaig deixar al marxar —pensaments i sensacions inclosos— continuen allà on eren coberts, això sí, amb una pàtina de pols. No és estrany, doncs, que en un instant m’hagi assaltat un sentiment doble i contraposat: el de l’agraïment per unes vacances viscudes amb intensitat i el de la desesperança per les incerteses que per norma ens té reservades el futur, a les que enguany n’haurem d’afegir algunes més.

Han passat deu dies quan —ara ja des de casa— reprenc l’escriptura d’aquestes ratlles. Lluny queden els dies de sojorn en terres navarreses i em fa mal constatar que a despit dels mesos passats des d’aquell 14 de març en el que el govern espanyol dictà l’estat d’alarma a causa de la pandèmia, les seqüeles de la Covid-19 són molt més profundes del què podíem imaginar. Tinc la sensació —i tan de bo fos només una sensació!— que la improvisació i els retrets sense mesura continuen essent la única norma que regeix en un ambient polític tens i a voltes despietat, condicionat per estratègies electorals curterministes que a les preocupacions politicoeconomiquessocials de la ciutadania avantposen sense manies els interessos personals i/o de partit.

El panorama és molt complex. Ningú no en sabia res de la Covid-19 quan tot això va començar. Tampoc els científics. Raó suficient perquè des de la política, de la gestió de la pandèmia no se n’hagués fet objecte llancívol principal en detriment de les urgències econòmiques i socials que un moment excepcional com el que vivim reclama acarar. Ja n’hi ha prou que cadascú —cada opció política— es parapeti en la part de la veritat que segur li correspon mentre, impàvid, assisteix a l’enfonsament de l’economia i de l’estat d’ànim de la ciutadana. Davant la magnitud del desastre del coronavirus, hora deu ser que des de les diferents instàncies governamentals i socials se sigui capaç de posar fil a l’agulla i a partir d’establir uns mínims comuns denominadors, treballar per posar el país (el d’allà i el d’aquí) en marxa, sense que això signifiqui renunciar a cap de les aspiracions legítimes que cadascú consideri ha de defensar. Hora és de posar a les persones en el centre de l’acció política, de situar la sanitat, la recerca, l’ensenyament i les polítiques socials en el lloc on sempre haurien d’haver estat. És inajornable acarar —per aturar— els efectes del daltabaix econòmic que al seu torn comporta malestar social i creixement de la pobresa i de la pobresa extrema. En aquest context, la darrera maniobra del president Torra de provocar una crisi de govern és una molt mala notícia per Catalunya al condemnar-la a mantenir el desgovern del país un any més davant la mirada impassible del seu soci de govern, ERC, que no sap, no vol o no pot reaccionar davant tanta ‘astúcia’, ‘intel·ligència’ i desmesura.

Bona Diada a tothom!

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de setembre de 2020