“Parlant la gent s’entén” garanteix una de les dites més populars usades a l’hora de resoldre un contenciós o malentès personal, familiar o grupal. Fa pocs dies escoltava aquesta expressió de la boca d’un polític del País Basc, òbviament en llengua castellana. Confesso que al sentir-la em va assaltar un dubte perquè, probablement traït per la meva ingenuïtat característica, vaig adonar-me que era precisament diàleg allò que més falta feia en el món dels polítics i de la política. Més quan les dificultats són tantes i les confiances tan poques. Però tant li fa. Hi ha polítics que prefereixen la bronca continuada que al cap i a la fi és la mostra més evident que no tenen res interessant a dir.
I posats en aquesta tessitura, una de les qüestions en les quals manca diàleg i que s’està convertint en un focus de controvèrsies altament perillós, és la immigració. Entorn aquest fenomen social, alguns hi carreguen tots els tòpics en negatiu possibles. Per contra són menys els que ens fan memòria de que les aportacions que les persones immigrants han fet a la nostra economia durant els anys de vaques grasses han estat notables. Uns anys, per cert, en els quals les persones immigrants no eren centre ni objecte d’interès especial pel fet que al cap i a la fi ens feien la feina més feixuga que ningú volia fer, i a més, a un baix cost. Però ai làs! Quan els assumptes de l’economia no xuten i es torcen s’alien, com a mínim, dues circumstàncies: que cadascú va a la seva i s’oblida dels altres, i que arran el creixement de l’atur, abans de reconèixer que quelcom s’ha fet malament, millor serà culpar a la immigració dels nostres mals i d’encarir-nos els costos socials, en una perfecta demostració d’hipocresia i d’injustícia social i humana.
El fenomen de la immigració és consubstancial a les desigualtats econòmiques que es donen entre els diferents països i regions del globus. ¿Recorden què passava als anys 50’s del segle passat quan Espanya estava en plena dictadura i van ser moltes les persones que es van veure obligades a emigrar per poder sobreviure amb un mínim de dignitat? Altres països molt propers al nostre, amb Alemanya al capdavant, eren receptors de la mà d’obra barata que des del sud d’Europa els arribava. Una mà d’obra que va crear riquesa i que va contribuir al creixement econòmic del país acollidor. I quan la crisi va treure el nas, aquelles persones immigrants van ser l’ase dels cops i a molts no els va quedar més remei que retornar als seus punts d’origen amb uns pocs estalvis. Cal recordar-ho: ningú, quan la misèria l’envaeix, no abandona el seu lloc d’origen de grat.
Fer demagògia amb la immigració és d’una alta irresponsabilitat. Fer-ne a partir d’establir relació entre immigració i més costos d’assistència i serveis socials, entre immigració i reaparició de determinades malalties, entre immigració i inseguretat ciutadana, és fomentar la xenofòbia i vulnerar els drets reconeguts per la Declaració Universal dels Drets Humans que va ser aprovada i ratificada per l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1948. Una declaració que és sistemàticament vulnerada aquí i allà. També per partits polítics de països democràtics que s’alineen amb posicionaments propis de l’extrema dreta, i que sota la pàtina d’un discurs nacionalista de defensa de les “essències pàtries”, traspassen aquella frontera que mai no hauria de ser traspassada; la que separa la pretesa defensa d’uns drets per vulnerar-ne uns altres amb l’objectiu espuri d’aconseguir rèdits electorals… Amb el foment de la xenofòbia s’atempta contra la cohesió i la convivència social. I aquest camí sabem on comença i també on ens porta: al retall de les llibertats amb el pretext de garantir-les… Quin risc i quin gran contrasentit!
Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de maig de 2011
Si ens parem un moment a mirar l’origen dels nostres avantpassats, qui no té un immigrant a la família? Crec que fins i tot els “castellanos puros” que van fer fora a musulmans i jueus al segle XV i XVI tenien un cadàver a l’armari.
Jo mateix sóc fill d’immigrants. Els meus avis paterns van venir a Barcelona els anys vint portant un nadó que després fou el meu pare. Els “peperos” només miren la part de la història que els interessa. Manipulen els sentiments de les persones que estan corferides per la crisi donant-los una raó falsa de perquè estan immersos en ella.
Una cosa si que és certa, els immigrants han d’integrar-se i han de participar de la construcció de la nostra societat. Els que volen delinquir o volen viure de la rifeta “go home”.
El món és un sol país on vivim tots, i no valen fronteres artificials, però la convivència és cosa de tots. Si a casa meva ve algú necessitat i tenint lloc per a ell m’ajuda a mantenir-nos i tenim bona harmonia, benvingut.
Has tocat un tema certament complicat i te’l vull respondre d’una manera sincera segons el meu criteri.
Catalunya és un país petit i la població pròpia. Vull dir els que som catalans o els que s’hi consideren. Malauradament són molts els nascuts aquí que no tenen cap respecte per la nostra terra, fins a l’extrem de que ni tan sols volen parlar la nostra llengua. Ara, això no treu que no vulguin gaudir dels mateixos privilegis que nosaltres i que són els primers en defensar lo seu. No els hi podem negar els seus drets, a l’hora de guanyar-se el pa, són els més treballadors.
La població catalana en conjunt, va envellint. Neixen criatures, sortosament moltes, però cada cop hi ha més persones grans. La majoria de les parelles d’avui no passen dels dos fills, com a molt tres, apart de la gran quantitat de jovent que per un motiu o per un altre, també va envellint sense deixar descendència. Tot això comporta que com més va, més necessitem de la sanitat. Com més grans ens fem, més va minvant la nostra salut. Ens fan falta metges i hospitals i per descomptat, també ens falta professorat. Això et porta a pensar que si només fóssim els d’aquí, segurament en tindríem prou amb el que ara ja disposem i possiblement hi hauria feina per tothom.
Ara, hem d’acceptar que ens trobem amb una altra manera d’haver d’enfocar la nostra vida. Ha vingut moltíssima gent estrangera a la que hem d’acollir, dic “hem”, la nostra disposició no és del cent per cent, tot i que comprenem que marxen del seu país per intentar trobar un millor sistema de vida. Fins i tot més d’un, una dignitat que no té en el seu lloc d’origen. No podem negar que tots som prou egoïstes del què tenim i més d’una vegada hem deixat anar comentaris poc positius. En el meu cas, me’n adono que si em paro a reflexionar, m’ho prenc d’una altra manera i li veig tota la part positiva que se’m acut ara, quan es tracta d’un pensament ràpid i espontani, es quan crec que em surt el que veritablement penso.
Som nosaltres mateixos els que involuntàriament, creem l’instin de xenofòbia en els nostres petits. Abans de donar la nostra benvinguda als forans, ens ve al cap l’efecte de que ens estan invadint, vinguin d’on vinguin, el nombre de persones de fora cada cop es més nombrós, tot i que diuen que ara sembla que ha parat i alguns han decidit tornar a marxar cap a casa seva, la vida aquí tampoc els hi es fàcil.
Tancant la meva anàlisi reflexiva, penso que aporten sang nova a la nostra terra i que si volem que Catalunya es mantingui viva i jove, ens fan molta falta, son ells els que ens van posant la injecció necessària per poder-ho aconseguir. I apart de tot, no oblidem que també són molts els que intenten integrar-se totalment a la nostra terra. Molts consideren que els seus fills han nascut a Catalunya i tot i que provenen de molt lluny, el seu país i LA SEVA LLENGUA és la d’aquí. Seria bo que tots plegats intentéssim pensar que són persones com nosaltres i que hauríem d’intentar comprendre que per ells tampoc és cap goig haver d’abandonar els seus costums, les seves famílies i… la seva terra.