Els mèrits del 2020 per ser proclamat l’annus horribilis de les nostres vides no tenen aturador. I si l’any s’estrenava amb un fenomen meteorològic singular –el Glòria–, unes setmanes més tard s’hi sumava la pandèmia viral del corona virus i les seves derivades politicoeconomicosocials per, després, afegir-s’hi el desgavell politicoinstitucional desencadenat en aquest cas pel virus de la corona. A aquesta suma de fenòmens encara s’hi hauria de sumar la deriva econòmica i industrial que Catalunya ve experimentant com a mínim des que es desfermà la crisi econòmica de 2008. Fins aquell moment, el nostre petit país –des d’un punt de vista estrictament territorial– presentava unes credencials econòmiques i industrials que el posicionaven com a una de les economies més dinàmiques del sud d’Europa, decidit a consolidar una doble capitalitat espanyola: la política amb seu a Madrid, l’econòmica amb seu a Barcelona.

Les causes de la pèrdua de dinamisme i d’atractiu industrial de Catalunya els darrers anys són multifactorials. Per raó d’espai em limitaré a apuntar-ne només dues: l’una de caràcter extern; l’altre de caràcter intern. L’externa: Una de les coses que sens dubte més ha fallat els darrers anys –i que ens ha acabat per afeblir–, ha estat la dubitativa estratègia política del ‘si però no’ a l’hora de fer front a l’Estat al no haver valorat convenientment la capacitat, la legitimitat, la legalitat i els límits de la força i de l’autoritat moral que com a país tenim. La interna: La manca d’una política-pacte industrial de país capaç de motivar, retenir, potenciar i fer créixer el teixit empresarial i la indústria, i de promoure la captació de talent, recursos i inversions de fora comptant amb el valor del capital humà i tecnològic del qual disposem. Per contra, han estat l’economia especulativa i la indústria del turisme de sol i platja, les dominants, amb una aportació ben escassa de valor afegit.

Madrid es beneficia –ho ha fet sempre– de ser seu del govern espanyol i capital de la quarta economia de la UE. Denunciem –i no ens falta gens de raó al fer-ho– la pulsió centralista de l’Estat que tan ens perjudica. Però atenció perquè les xifres són tossudes i a voltes ens diuen que les coses no són com nosaltres pensem que són, menys quan ens comparem amb l’entorn més proper. Si ens atenem a les dades sobre creixement econòmic de les comunitats autònomes el 2019, observarem que Navarra (amb un increment del 2,8% del PIB) va ser la comunitat més dinàmica de tot l’Estat. Darrera seu Madrid (amb el 2,5%), València i Múrcia (amb el 2,3%), Andalusia (amb el 2,1%), Galícia i Euskadi (amb l’1,9%) i Canàries i Catalunya (amb l’1,8%, és a dir amb un 0,2% per sota de la mitjana espanyola).

N’he fet esment abans. La dubitativa estratègia política que des de Catalunya s’ha seguit per fer front a l’Estat s’ha demostrat ineficaç i ineficient a l’hora de fer-nos valer com a país i, com perseguia el projecte de Pasqual Maragall, consolidar Barcelona com a la capital econòmica d’Espanya. Insistir en les injustícies –que com les meigas “de haberlas haylas”– i no reparar en els errors propis per culpar de tots els mals al centralisme madrileny i de l’Estat, no és una bona manera d’acarar la deriva econòmica i industrial –tampoc la política i la social– en la que Catalunya es troba avui immersa. Menys si es té en compte que ens movem en una economia globalitzada i en una Unió Europea on els estats nacionals continuen jugant-t’hi un rol determinant. Els somnis són per perseguir-los. Clar que per assolir-los, fa falta intel·ligència, estratègia, acords i sobretot complicitats i suma de voluntats. Contràriament, els somnis, somnis són…