Madrid. Dos quarts d’onze del matí d’un dia de tardor. Una emissora de ràdio anuncia el segrestament d’un periodista per la banda terrorista ETA. Una bola de neu inicia el seu descens muntanaya avall. La lliçó d’allò que no ha d’ésser el periodisme està servida. El rumor no és mai notícia. Però ningú no es para ni un instant en les conseqüències de, sense més comprovacions ni contrastacions, fer del rumor la “supernotícia” del dia.

Mitja hora més tard Madrid és un clam. Periodistes “d’anomenada” surten al carrer i fan declaracions. També s’apunten a la “moguda” –com si no tinguessin altra feina!– alguns jutges-estrella que no perden ni passada ni ocasió per a ocupar espai en els mitjans de comunicació. El govern tampoc no es queda enrera i mobilitza ministres i secretaris d’Estat.

El pressumpte “segrestat”, allotjat en un hotel al costat mateix de casa seva, en posar la ràdio i saber del “sidral” organitzat, parla amb l’emissora que ha “llançat” la “notícia”. I els etziba: “¡Pero qué pollo me estáis montando!”. Els que atenen la trucada –pobrets!–, solament hi veuen, darrera les clares paraules del “segrestat” un “missatge xifrat” d’auxili. N’hi ha de llestos!

Desenllaç: De segrest res. De ridícul Déu n’hi do…! Ridícul de periodistes i de mitjans de comunicació que encara no han aprés la lliçó de què sempre cal “comprovar i contrastar la informació” abans que un rumor esdevingui notícia. Ridícol de jutges i polítics que no dubtaren en deixar-se veure i “sortir a la foto”.

¿Qui entonarà ara el “mea culpa”? Molt em temo que ningú. La culpa és sempre de l’altra. I a despit del descomunal ridícol tot continuarà igual. Prenem-ne nota!

Publicat a El 9 Nou, el 4 de novembre de 1996