El debat està servit. I la polèmica també. Internet s’està convertint en centre d’interès i d’atenció per part d’apocalíptics i integrats. D’uns apocalíptics que en l’invent de la xarxa, i simplificant, només hi veuen o hi descobreixen una més de les causes dels mals que afecten a la societat. D’uns integrats que comencen i no paren de cantar les excel·lències del nou canal que, asseguren, socialitza i democratitza l’accés a la informació. Com és habitual, ni a uns els assisteix tota la raó ni els altres són prou objectius alhora d’observar el nou fenomen comunicatiu, amb imparcialitat.

Garcia Márquez i Vargas Llosas, dos personatges i dues personali­tats que defensen posicionaments ideològics distants, ens han advertit recentment dels riscos que les noves tecnologies fan planar sobre periodistes i escriptors. Un i altre ens parlen d’una mena de dictadura de les noves tecnologies capaç d’encotillar i de condicionar el treball dels encarregats de fer de notaris del que s’esdevé cada dia. Dels que els correspon la feina de transmetre i donar notícia als lectors, radioients i televidents, del què passa al llarg i ample del món. No és la primera vegada, ni tampoc serà la darrera, que intel·lectuals ens posin sobre la pista, ens adverteixin, dels suposats riscos als quals ens aboca aquesta societat que hem convingut en anomenar de la informació. En una línia semblant de pensament i d’argumentació a la de Garcia Márquez i Vargas Llosas, s’han manifestat també sociòlegs, comu­nicòlegs i filòsofs de procedències ideològiques diverses.

A despit però de la coincidència d’aquests intel·lectuals en aquesta pretesa possible “perversitat” de les anomenades noves tecnologies, hauríem d’estar d’acord en què la “perversitat” no es troba, d’entrada, en les noves tecnologies. La tecnologia, per definició, no és ni bona ni tampoc dolenta. Ni positiva ni negativa. La tecnologia contribueix a facilitar-nos les coses i, en qualsevol cas, l’ús que en fem dependrà només del factor humà, de l’individu, dels individus, personalment i col.lectiva. Si hi ha quelcom de “pervers” en l’univers tecnològic, aquest quelcom està primer en les persones i no pas en les màquines.

Ens movem en una societat en la qual tendim sempre a justificar les nostres incompetències en base a posar de manifest les mancan­ces dels demés. En el final d’aquest procés sense fi és més senzill atribuir la culpa dels nostres mals a una tecnologia que desconeixem, que ens impacta i que ens impressiona –i potser ens acoquina–, abans d’acceptar que som nosaltres els que naveguem en un mar de confusions i de temors i de pors com a conseqüència de viure en un món que, com deia abans, no acabem d’entendre ni de comprendre.

Que puguem accedir a gran quantitat d’informació no és sinònim de disposar s’una informació de qualitat. Qui cerca i qui elabora la informació no és mai la màquina sinó que és l’individu, la persona. Si els individus som cada vegada més mediocres intel·lectualment parlant, la tecnologia no fa altra cosa que posar de relleu aquesta mediocritat que avui sembla que és una característica de la societat en general i dels periodistes i els mitjans de comuni­cació en particular. No ens equivoquem. Bo serà que ho tinguem en compte tots plegats i, de forma especial, els periodistes catalans que ens trobem a les portes del que serà el nostre III Congrés i en el qual tractarem d’aquestes i d’altres qüestions.

Tal com apuntava fa uns dies el periodista barceloní Andreu Claret, no podem culpar a la tecnologia de la pèrdua de valors col.lectius. Més aviat la causant d’aquesta pèrdua és la incapacitat de plantejar-nos els fets amb el rigor i la seriositat que caldria. Inútil és que responsabilitzem a Internet –i per extensió a les noves tecnologies– d’uns dèficits que no són pas de la tècnica sinó que ho són de la societat. No errem el tret. Al cap i a la fi cal només recordar allò de què són les noves tecnologies les que estan al nostre servei. I no pas a l’inrevés.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 d’octubre de 1996