Els puc ben assegurar que ben poc tenen en comú Xavier Sala Martín i José Ma. Aznar que, per “exigències del guió”, coincideixen avui en aquest meu comentari setmanal. Sala Martín i Aznar són dos personatges singulars als quals els separa pràcticament tot. Així, mentre l’un disposa d’una base de coneixement comprovada i reconeguda, l’altre ni se sap el què sap de veritat. L’un és un liberal consumat, mentre que l’altra és un fonamentalista indòmit vestit amb pell de demòcrata. L’un, Xavier Sala Martín, és doctor per la Universitat de Harvard i professor d’Economia i l’abelleix un reconegut prestigi internacional i, a banda de ser reconegut per la seva vàlua, molts el coneixen per les seves americanes peculiars i per haver estat recentment president en funcions del Barça. L’altra, José Ma. Aznar, és un expresident de govern amb bagatge escàs. No disposa d’un discurs intel•lectual de nivell ni solvent, però malgrat tot s’atreveix amb qualsevol cosa. Ja s’ha escrit que la ignorància és molt atrevida i Aznar ho és molt d’atrevit. Des que no és president de govern, algunes institucions americanes li fan la gara gara i l’han inclòs en nòmina per la seva amistat amb Bush i això li ha donat ales.

Xavier Sala Martín declarava, fa uns dies a un periòdic barceloní, que els immigrants obtenen a casa nostra més del que amb el seu treball aporten a la comunitat. I afegia que si els països de procedència dels immigrants són pobres, la causa d’aquesta pobresa cal buscar-la en els seus respectius líders (governants) que fan les coses malament. José Ma. Aznar per la seva banda, assegurava que això de l’aliança de les civilitzacions “és una estupidesa” i afegia que encara esperava que algú demanés disculpes per l’ocupació durant segles de la península ibèrica per part dels moros. Amb les seves declaracions, Xavier Sala Martín,  mostrava el seu talant liberal i segurament per això “s’oblidava” que en la pobresa dels països dels quals els immigrants procedeixen quelcom hi deu tenir a veure també l’espoliació a la qual aquests països han estat sotmesos per part del món més ric. Potser també “s’oblidava” d’afegir que amb els immigrants “sense papers” més d’un i més de dos hi fan un negoci indigne. Allà i aquí. Per la seva banda, José Ma. Aznar, se’l nota entestat en passar a la història sigui com sigui. Que no es preocupi. Hi passarà com un dels fonamentalistes occidentals més recalcitrants del nostre segle. La darrera conferència d’Aznar a Washington, va posar de relleu el tipus de personatge que és i la magnitud de les seves obsessions. En escoltar-lo, hom es pregunta com fou possible que una persona així governés un país durant vuit anys i que encara avui, el PP segueixi els seus passos.

Que ho sàpiga el senyor Sala Martín. Que ho sàpiga el senyor Aznar. Vivim en un món complexe, el qual és habitat per éssers humans que, només per ser-ho, tenen el dret a viure dignament. Un món en el qual els bons i els dolents es reparteixen i res no tenen a veure ni amb races ni amb colors de pell. Un món que pel sol fet que els rics siguin cada dia més rics i els pobres cada dia més pobres ja se’ns fa injust. Que tampoc no oblidi el senyor Sala Martín –com irònicament narrava “El Roto” en un dels seus darrers dibuixos– que potser els immigrants venen a Europa “seguint la pista de les riqueses que un dia varen tenir” i que ara ja no tenen o no controlen. Que deixi en pau el senyor Aznar la història i que sàpiga que la pau no s’imposa. Que cal guanyar-la amb les armes del diàleg, de l’entesa, de l’acceptació dels usos i dels costums dels altres. Mai amb la força de les armes de guerra ni tampoc amb creuades d’alliberament…

No comparo Xavier Sala Martín amb José Ma. Aznar. Què més voldria el senyor Aznar que poder-se apropar una mica a la talla de Sala Martín! Sí que vull fer notar, però, que hi ha vegades que maneres de dir i de fer poden acabar tenir algunes coincidències encara que siguin presentades per discursos formulats des de punts de vista ideològics ben distants. Continua essent l’hora de la sensatesa i de la prudència. Sensatesa i prudència que no ha d’estar renyida amb la fermesa i la convicció de no renunciar a cap de les llibertats.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de setembre de 2006