Quan formalment encara falta un mes abans no començi la campanya electoral que ens ha d’aconduir a l’elecció dels diputats i diputades al Parlament de Catalunya i del que serà el nou president de la Generalitat de Catalunya, sonen ja amb força els tambors d’eleccions. De fet, des de fa temps, ens trobem immersos en plena pretemporada electoral i els partits i les coalicions venen assajant les seves jugades i moviments per intentar guanyar les eleccions del primer de novembre. Així, pràcticament totes les cartes són ja sobre la taula i, vistes com van les coses, ben poques sorpreses de campanya se’ns poden reservar que no s’hagin deixat entreveure d’una o altra manera. En el rerafons dels debats, missatges i  promeses electorals que s’estan formulant, dominarà els “efectes” que sobre l’electorat podrien tenir les hipòtesis de futurs pactes a establir una vegada celebrades les eleccions i formalitzades les aliances estables que assegurin una majoria suficient per poder governar. I és que si una cosa és clara és, a les alçades de la pretemporada electoral en les quals ens trobem, que cap dels partits i/o de les coalicions concurrents no podrà, previsiblement, obtenir no ja una majoria absoluta sinó una majoria còmoda per governar en solitari. Guanyi qui guanyi doncs, s’hauran de buscar suports parlamentaris que garanteixen l’estabilitat del nou executiu. I en aquesta tessitura, l’experiència del govern de coalició tripartit dels darrers tres anys, ha de pesar a l’hora de concretar futurs pactes.

I ja que he escrit això de guanyi qui guanyi, un dilema se’ns presenta davant nostre entorn a qui ha de ser considerat el partit o la coalició guanyador de les eleccions: aquella que força política que obtingui més escons o la que obtingui més vots populars. La qüestió no és gens supèrflua si tenim en compte que en les dues darreres comtesses electorals autonòmiques, la força que ha obtingut més escons no ha estat la mateixa que ha obtingut més vots. Així, mentre el PSC ha guanyat les dues darreres eleccions autonòmiques quant a vots populars, ha estat CiU qui ho ha fet per nombre d’escons obtinguts. Tot plegat perquè els vots de les catalanes i dels catalans no valen exactament el mateix segons on estiguin censats. D’aquesta manera, un vot emès a Sabadell no val el mateix que un vot emès a La Seu d’Urgell. Com tampoc val el mateix un vot dipositat a Barcelona o a Lleida. A Sabadell i a Barcelona són necessaris més vots per escollir un diputat o una diputada per la nostra circumscripció que no pas els que són necessaris per fer-ho a la circumscripció lleidatana. És conseqüència d’una Llei electoral que encara no ha estat reformada, que prima el pes del vot emès en les zones menys habitades de Catalunya per damunt del vot emès en les àrees més poblades del país.

Feta aquesta observació en sorgeix una altra entorn a si és lògic que presideixi el govern un membre d’un partit o coalició que “no ha guanyat les eleccions”, sigui per vots o per escons. La única resposta possible és evident i afirmativa. Només cal repassar sinó en quants ajuntaments catalans l’alcalde o l’alcaldessa ho és d’un partit que no havia guanyat les eleccions municipals en la població corresponent. I és que les circumstàncies polítiques de cada moment poden acabar concretant pactes que poden semblar fins i tot contra natura, fonamentats en alguns casos en propiciar un canvi de govern. En el cas de Catalunya i en de les darreres eleccions autonòmiques, malgrat fos la coalició de CiU la “guanyadora” en nombre d’escons, les circumstàncies del moment varen facilitar l’establiment d’un acord entre tres partits a l’hora de governar. D’aquí que parlar de pactes abans de celebrar-se les eleccions sigui un joc arriscat. En qualsevol cas, les proximitats ideològiques per l’establiment de possibles pactes són evidents i, això sí, els electors i electores val la pena ho tinguin en compte.

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de setembre de 2006