S’anuncien temps complexos per la política catalana. Hi ha qui fins i tot assegura que aquell hipotètic oasi català del qual tant s’havia parlat, ha tocat a la seva fi. Els resultats electorals i els pactes que han seguit a les eleccions del primer de novembre no han agradat a CiU. I malgrat que aquesta coalició assegura respectar la voluntat popular reflectida a través de les urnes, no deixa passar “passada” per insistir en què el pacte establert entre PSC-ERC i IC-EUiA per governar, afebleix la democràcia. A això CiU afegeix que per evitar que situacions semblants es repeteixin en el futur, promourà una reforma de l’actual llei per tal de garantir que sigui la força política amb més escons al Parlament la que tingui responsabilitats de govern, encara que no disposi de la majoria suficient per a fer-ho.

Potser cal recordar a CiU que la llei electoral de la qual ara es queixa, és exactament la mateixa que ha regit en totes les eleccions autonòmiques a Catalunya i que durant més de 23 anys de govern convergent no es va voler tocar, a despit de les peticions que en aquest sentit s’havien formulat per part d’altres partits. Una llei que, dit sigui de passada, si a algú beneficia és a CiU, tal com es va evidenciar en les eleccions autonòmiques dels anys 1999 i del 2003; unes eleccions en les què malgrat CiU no va guanyar en vots populars sí que ho va fer amb escons. D’aquesta manera, amb l’actual discurs de CiU, hom té la sensació que mentre la llei electoral els anava a favor, res no deien. Per contra, ara que s’adonen que l’acord entre diversos partits acaba situant a la coalició nacionalista a l’oposició, és quan comencen a reclamar la necessitat d’introduir canvis en la llei electoral. Com diria un vell meu amic: senzillament lleig!

CiU acusa a les forces que s’han unit en l’Entesa Nacional de Progrés d’enganyar a la ciutadania i d’haver-ho fet especialment durant la campanya electoral. Basen aquesta acusació en la circumstància què només una de les tres forces polítiques de l’Entesa –IC-EUiA– apostaven obertament per reeditar el govern tripartit cas que ells amb socialistes i republicans, disposessin d’una majoria suficient al Parlament per a fer-ho possible. Doncs bé, si CiU acusa d’enganyar a la ciutadania, que miri de no fer-ho ella també. Tot plegat perquè la vigent llei electoral deixa en mans dels partits la possibilitat d’establir pactes entre ells per governar quan cap força política no ha assolit una majoria suficient per a fer-ho en solitari. I aquest és el cas en el qual ens trobem: cap de les forces polítiques que han obtingut escons al Parlament de Catalunya, no gaudeix d’una majoria suficient que li permeti governar. La lògica imposa, doncs, que els partits es moguin per articular majories i governar amb un suport parlamentari clar. No s’ha oblidar que si CiU hagués arribat a un acord amb PSC o amb ERC, serien ells els que ara estarien en condicions de formar govern. Com que l’acord entre CiU i PSC o ERC no va ser possible, han estat aquests darrers dos partits juntament a IU-EUiA els que s’han unit i han posat en marxa l’Entesa Nacional de Progrés que donarà suport a un govern presidit pel socialista José Montilla.

I això, en cap cas, és trair a res ni a ningú. CiU disposa de 48 escons al Parlament. L’Entesa Nacional de Progrés en disposa de 70. D’aquí que els partits que formen l’Entesa disposen d’una majoria absoluta d’escons al Parlament i, també, d’una majoria absoluta de vots populars. Davant això, bé faria CiU preguntar-se perquè no ha pogut arribar a acords amb alguna altra força política que li atorgués la majoria per tornar al govern com, per exemple, va passar l’any 1980 quan va pactar amb ERC. La resposta correcta a aquesta pregunta hauria de fer pensar a la coalició. Qualsevol altra justificació sona, com vulgarment es diu,  a excuses de mal pagador.