Fa uns dies teníem notícia de la posada en funcionament d’unes escales mecàniques a Torre-romeu i que a partir d’ara facilitaran la comunicació entre les parts baixa i alta del barri. El fet, tot i ser rellevant pel barri, haurà passat possiblement massa desapercebut per la resta de la ciutadania. I segurament és normal que això sigui així, de la mateixa manera que és normal que qualsevol millora ciutadana sigui percebuda com a tal solament per les persones, sectors o col•lectius als quals beneficia. No obstant i això, m’hauran de permetre que posi l’accent en el projecte, ara culminat, d’aquestes escales mecàniques instal•lades al barri de Torre-romeu, el qual no hauria estat possible si el Parlament de Catalunya no hagués aprovat, l’any 2004, la llei popularment anomenada de barris (Llei de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial).

Precisament aquesta llei va representar un dels avenços més destacats en matèria de polítiques socials i de benestar assolits durant la darrera legislatura del Parlament i del govern de Catalunya. I és que mitjançant aquesta llei es creava un fons destinat a finançar al 50% del cost de projectes destinats a millorar barris o àrees urbanes catalanes en risc de degradació i que, en base a això, reclamen intervencions que sovint ultrapassen les possibilitats inversores de les administracions locals, dels ajuntaments. En definitiva, la llei era i continua essent una clara aposta per possibilitar la millora de les condicions de vida de les persones que habiten en àrees urbanes que encara pateixen alguns dèficits insfrastructurals. D’aquesta manera, la llei de barris s’ha convertit en només dos anys, en un instrument cabdal a l’hora de prevenir els riscos socials que l’abandó d’àrees urbanes podria comportar i que, a la curta o a la llarga, esdevindria un cultiu adobat per l’aparició de conflictes de convivència entre persones del mateix barri i, fins i tot, entre una determinada àrea urbana i el municipi del qual en forma part. D’exemples en sobren. Ara fa poc més d’un any, a França, es desencadenava una revolta social que va tenir els seus orígens en barris marginals i marginats de les grans ciutats. Uns barris desestructurats, mancats de tota mena de serveis públics, fins i tot dels més fonamentals. Uns barris històricament oblidats per part de les administracions franceses, en els quals, lentament però de manera continuada, s’anaven gestant tota mena de conflictes socials sense que ningú no prengués cap mena de mesura per evitar-los.

Sortosament, la situació dels barris sabadellencs i de la resta de ciutats catalanes no és, ni de bon tros, la que es donava –i que encara es dóna a França. D’entre d’altres raons per les inversions que els ajuntaments hi han esmerçat els darrers 37 anys i que han donat com a resultat la resolució, primer, dels problemes infrastructurals més elementals (urbanització de carrers i places) i, després, dotant-los dels equipaments socials necessaris per cobrir les necessitats dels seus habitants. El resultat ha estat que els barris perifèrics de les grans ciutats disposen, ara com ara i general, d’un nivell acceptable de serveis bàsics que, això no obstant, cal millorar dia rere dia. La llei de barris és, en aquest context, l’instrument adient per fer front a projectes de rehabilitació que contribueixin a la millor dels nostres barris, tant a nivell social com econòmic i, com a conseqüència, comportin una millora també en el benestar de les persones que els habiten.

Comptat i debatut, la llei de barris és un exemple de les polítiques de benestar socials que es poden desplegar des del govern i que contribueixen al progrés de la societat i de les persones. Cal esperar que el nou govern de la Generalitat de Catalunya continuï també per aquesta línia de treball i de servei a la ciutadania.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de novembre de 2006