El tancament del diari basc Egin, com a conseqüència de les investigacions judicials del jutge espanyol Baltasar Garzón, han provocat un allau d’opinions necessàriament no coincidents. Els sectors abetzales han volgut presentar els fets d’una manera esbiaixada i partidària. Com esbiaixada i partidària és la visió que Egin transmet a la societat basca. D’aquesta manera s’ha posat en marxa un nou i perillós joc d’interessos i d’acusacions que, en comptes d’unir les forces democràtiques les acaba separant i les fa caure en paranys amb el qual no haurien d’haver ensopegat mai. Perquè queda fora de qualsevol dubte que l’actuació judicial sobre el diari Egin és la conseqüència d’accions judicials contra la banda terrorista ETA i els seus col·laboradors. Res no té a veure amb les opinions i les informacions —certament no respectuoses ni amb la veritat ni amb els valors democràtics— que es difonien mitjançant Egin i la seva emissora germana.

Però si el fet judicial pel qual es va procedir al tancament de l’empresa editora del periòdic basc pot obrir tota mena de debats, si més no per l’excepcionalitat d’una mesura com aquesta, allò que és d’impossible justificació és que hi hagi qui s’entesti, més enllà dels radicals, en presentar l’actuació judicial com un atemptat a la llibertat d’expressió. I no només això, fins i tot hi ha qui ho compara  amb el procés que, durant el franquisme, va silenciar el periòdic Madrid. Viure per a veure! Que no oblidi ningú que Egin havia fet sempre el que més li havia plagut. I això no obstant, mai no havia estat ni multat ni segrestat ni coaccionat. A despit del to ofensiu, difamador i calumniós contra el sistema de llibertats i els principis democràtics que s’estableixen en la Constitució Espanyola del 1978. Una constitució que sempre han rebutjat i a la qual ara, curiosament, reclamen protecció.

Els problemes que afecten al País Basc són complexos. D’entre altres raons perquè, fóra dels violents, ningú ja no s’atreveix a parlar alt i clar i dir les coses pel seu nom. El doble llenguatge és moneda d’ús corrent entre els polítics i mentre els partits s’omplen la boca de paraules contra els violents, el cert és que cada vegada és més difícil poder establir un acord durable entre demòcrates. El més greu és que mentre i tant la situació que es viu en el País Basc no doni un tomb, els violents es van enfortint, veuen com les seves tesis s’imposen gràcies a la por, com els demòcrates es divideixen. I a la història hi ha massa exemples que demostren que d’aquí al feixisme, hi ha simplement un pas.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 24 de juliol de 1998