La peça que vaig escriure dijous passat, que va ser publicada en aquest mateix espai, ha mogut alguns comentaris. O, per ser més exactes, algunes de les persones que m’honoren amb la lectura de les meves col•laboracions, m’han fet arribar notes entorn el què vaig escriure en relació a les ciutats i a les bicicletes. És d’aquesta manera que he considerat oportú avui ampliar aquell meu comentari de la setmana passada i fer-lo extensiu als vianants. Com sigui que darrerament m’he trobat amb lectors que s’han pres la molèstia de fer-me arribar comentaris en relació als meus escrits, he pensat que era arribada l’hora de publicitar la meva adreça de correu electrònic. D’aquesta manera, les persones que ho desitgin, disposaran d’una via ràpida per fer-me arribar els seus comentaris, suggeriments, crítiques o observacions. Serà també una bona experiència que tindrem ocasió de comentar d’aquí uns mesos.

Però anem al gra. Els comentaris rebuts en relació al meu darrer article als quals m’he referit en començar, anaven en dues direccions: l’una, de les persones que tot i reconeixent que la bicicleta és un vehicle excel•lent com a mitjà de transport, em traslladen la queixa de què hi ha una certa manca de respecte dels i de les ciclistes envers les normes de circulació i, el què encara és pitjor, envers els vianants; l’altra, de les persones que em diuen que bé està incentivar l’ús de la bicicleta i reclamar més carrils bici, però que això res no té a veure a l’oblit que vaig tenir en relació als drets que assisteixen a les persones discapacitades i/o amb mobilitat reduïda que sovint han de fer front a massa obstacles a l’hora de circular per les places i carrers de les nostres ciutats. Es tracta de situacions que també pateixen les persones que utilitzen cotxets, carrets de la compra o artilugis semblants i que es veuen obligades a sortejar obstacles de tota mena. En qualsevol cas, la conclusió d’ambdues línies argumentals aquí exposades, no pot ser cap altre que la de manifestar-m’hi plenament i fer-les també meves. No endebades, no fa massa dies, a Barcelona es donava a conèixer un estudi a través del qual es denunciava l’existència de més d’un parell de milers de punts viaris no adaptats a les necessitats de les persones amb mobilitat reduïda. No sé si a Sabadell disposem d’un estudi similar. Sigui com sigui la situació a casa nostra no deu ser massa distant de la que es dona a Barcelona i això que la Ciutat Comtal és reconeguda com una de les ciutats europees més adaptades…

No voldria concloure la peça d’avui, sense referir-me a l’actitud, a vegades gens cívica, en la qual cauen algunes persones que condueixen bicicletes i que, segons els convingui, trastoquen al seu gust la condició de vehicles per la de vianants sense solució de continuïtat. S’imposa, com fan la majoria de ciclistes, respectar les normes més elementals de convivència i del codi de la circulació circulació. Tot plegat en benefici del conjunt d’usuaris de la via pública. No em cansaré mai de repetir que els drets que assisteixen a qualsevol col•lectiu, en aquest cas al col•lectiu ciclista, troben la seva contrapartida en els deures que la condició d’aquest col•lectiu comporta. En unes altres paraules: els límits de qualsevol dret i/o llibertat queda establert pel que imposa el respecte als drets i a les llibertats dels altres. A més, hauria de quedar clar que la potenciació de l’ús de la bicicleta mai no s’ha de fer en perjudici dels vianants que, al cap i a la fi, són la part més feble en un sistema massa dominat per vehicles.

Defensem, doncs, l’ús de les bicicletes. Defensem el transport públic. Però això no ha de disminuir gens ni mica la responsabilitat que ateny als ciclistes de respectar els senyals de trànsit. I això de la mateixa manera que l’aposta per un transport més ecològic no ens ha de fer descuidar el treballar per fer de les ciutats espais de relació i de convivència adaptats a les necessitats de totes persones… Només d’aquesta manera aconseguirem que les ciutats siguin, per damunt de tot, per a les persones.

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de març de 2006