Les encara recents eleccions autonòmiques i els resultats que d’elles se’n han derivat, han canviat substancialment el panorama polític a Catalunya. Res, després d’aquestes eleccions, ja no serà com abans i uns nous escenaris es comencen a perfilar en el que fins ara havia estat un monòton horitzó polític, pràcticament inalterable des de fa vint anys. Cert és, i fora de qualsevol discussió, que CiU ha guanyat aquesta convocatòria electoral si ens atenem a l’aritmètica que imposen els escons, la qual, al cap i a la fi, és la que compta a l’hora de disposar de soldadets -diputats en aquest cas- i conformar possibles majories. Però no deixa de ser menys cert que, almenys moralment, el guanyador de les eleccions va ser Pasqual Maragall i la seva coalició PSC-Ciutadans pel Canvi. El vot popular majoritari va anar a parar a aquesta opció però, amb això i ara com ara, no n’hi ha prou a l’hora d’intentar formar una majoria suficient que doni suport a un govern de signe i color diferent al fins ara existent a Catalunya.

A partir d’aquestes dues incontestables cares de victòria electoral tant per part de CiU com pel PSC-Ciutadans pel Canvi -la primera si ens atenem als escons, la segona si prenem com a referència la xifra de vots-, s’ha entrat en una dinàmica que, en qualsevol cas, comença a dibuixar una nítida frontera entre un passat que ja és història i un futur que es mostra ben obert, tant pel que fa pel Parlament de Catalunya com pel conjunt del país. Ja ningú no podrà autoatorgar-se per ell mateix, la representació del sentiment general dels ciutadans de Catalunya i erigir-se en valedor d’uns únics valors de la pàtria. Som davant d’una nova situació política de dues forces polítiques amb un mateix pes específic però amb percepcions diferents. Una situació que  comportarà altres formes de fer i d’entendre la política, segur que menys altives i prepotents.

Els fets són tossuts. Governi qui governi Catalunya des d’ara -amb seguretat ho continuarà fent la coalició CiU-, hauria de ser conscient de la seva fortalesa o feblesa i no governar només amb la mirada posada en la convocatòria electoral de la propera primavera. Si fos així, podria perllongar-se, perillosament, la sensació de desgovern que ve planant sobre Catalunya des de fa mesos. D’aquí que seria recomanable que el nou govern de la Generalitat de Catalunya, es formés a partir d’establir acords estables amb altres forces polítiques; uns acords que garantissin poder governar, sense haver de pensar  amb les eleccions de la primavera. Per això cal voluntat i molta generositat. I, desenganyem-nos, de moment no sembla pas que les coses vagin per aquí.

Els cubans tenen una dita que resa “lo que no resulta conviene”. Els resultats electorals assolits per CiU i pel PSC-Ciutadans pel Canvi no els han estat el favorables que cadascuna de les coalicions desitjaven. Han estat uns resultats que -acceptada sigui la redundància- no els han resultat. Però tal i com han quedat les coses, caldrà concloure que allò que no ha “resultat” als partits i a les coalicions, haurà estat “convenient” per Catalunya. Els que ostentin responsabilitats de govern, hauran de ser conscients que els assisteix una victòria justa. Per contra, a l’oposició li assistirà la força moral dels vots assolits i l’autoritat suficient a l’hora de poder enfilar l’agulla i acarar els  problemes que té plantejats el país. Des de l’educació a la sanitat i a la cultura, passant pel pes de Catalunya dins Espanya. L’empat tècnic entre CiU i PSC-Ciutadans pel Canvi, facilitarà l’establiment d’un major debat, més obert i sense concessions sobre el model de país que per Catalunya es vol. I això serà  bo pel debat de les idees i per la concepció d’un país que és plural. En definitiva serà bo per Catalunya i pels catalans.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 d’octubre de 1999