La crisi de l’euro està posant negre sobre blanc algunes de les lògiques contradiccions que la construcció de la Unió Europea presenta. No cal que ningú s’enganyi: l’euro està pagant la manca d’un liderat fort a la Unió Europea; liderat que ningú no ha assumit suficientment o, millor encara, que cap dels estats membres no ha volgut que ningú assumís des que Jacques Delors va acabar la seva comesa al capdavant de la Comissió Europea. Des de llavors s’ha optat per presidències lights. Però no és aquest l’únic problema que pateix la UE. Quan l’any 1957 es va signar el Tractat de Roma i sis països van endegar el procés que hauria de culminar amb l’actual UE, ningú no podia imaginar que en quaranta-tres anys s’avancés tant ràpidament. Però, alhora, tampoc els actuals estats membres no han acabat de pair els canvis que la UE els ha i està provocant. No cal oblidar, per exemple, que els socis comunitaris ja no disposen ni del control sobre les seves fronteres, ni sobre la defensa dels seus territoris, ni sobre les seves monedes els quals són, segons els manuals, tres dels pilars sobre els quals es sustenta qualsevol estat sobirà. No obstant i això, la UE no és encara ni tant solament una simple confederació d’estats; ara com ara és només el resultat d’una associació voluntària de països. I, molt possiblement, sigui aquí on rau la debilitat principal d’aquesta associació voluntària d’estats; debilitat que segurament es podrà superar quan se sigui capaç de donar el pas decisiu que acabi menant la UE cap a una unió política regida per un poder polític –executiu i legislatiu– elegit directament i democràticament pel conjunt dels ciutadans de la UE.

Mentrestant, malgrat els avantatges que l’associació voluntària de països comporta, la divisa europea s’anirà ressentint del desavantatge que significa la seva no dependència d’un poder fort i consolidat i que és el dèficit més tangible que l’euro presenta enfront al dòlar. Així, mentre el dòlar és moneda de referència indiscutible, l’euro haurà de batallar per fer-se un lloc en l’estructura monetària internacional i assolir una personalitat de la qual no gaudeix; un repte que no és pas fàcil ja que els països membres de la Unió encara no estan del tot per aquesta feina, ni tampoc, sorprenentment, es mostren excessivament preocupats per la creixent debilitat de l’euro.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 5 de novembre de 2000