Estem vivint un estiu de clima estrany. I no em refereixo pas al clima polític –que Déu n’hi do com ens està anant– sinó al temps climatològic que ens està fent i que, per si algú encara en tenia cap mena de dubte, està posant en evidència que allò del canvi climàtic va “de veres”. L’Organització Meteorològica Mundial donava a conèixer fa uns dies unes dades que proclamaven, clarament, que quelcom està passant amb la naturalesa quan es donen tantes anomalies i tan radicals pel què fa a la climatologia. Sense haver d’anar massa lluny, a casa nostra, a la Mediterrània d’aquí, estem passant per un període estival atípic, per no escriure que anormal. Tenim un agost que està més aprop al preludi de la tardor que no pas de la canícula que tot ho abasta i amara. Des que l’agost ha començat, les fortes tronades i tempestes es succeeixen arreu de Catalunya i, molt especialment, a les Illes Balears, ben poc acostumades a rebre tanta aigua com ho estan fent aquest any. Escassa importància tindrien aquests fets si la baixa normalitat agostenca ens afectés solament a nosaltres. Però no. Mentre aquí fa un temps digne de qualsevol indret del pre-Pirineu, a Itàlia i a Grècia –que són al mig i a l’altre banda de la Mediterrània– les temperatures s’enfilen com mai no ho havien fet. I encara, si ens allunyem de la Mediterrània i d’Europa i volem cap al continent americà, observarem com hi ha àmplies zones dels EUA castigades per unes tempestes inusuals a aquelles terres. Fins i tot en indrets on durant tot l’any no acostuma a caure-hi ni una sola gota de pluja es veuen afectades per forts temporals. També a l’Amèrica del Sud s’estan temperatures més baixes del què és l’habitual a l’hivern austral pel qual els països sud-americans estan transitant aquests mesos. I podríem continuar amb els tifons que van amb el rellotge avançat o amb les inundacions fora mida o amb els monsons que mostren una violència exagerada. Fenòmens, tots aquests, que arriben a qualsevol punt del planeta sense parar atenció ni a indrets ni a latituds. La conclusió és clara: el canvi climàtic no és ja la base d’un discurs per apocalíptics. El canvi climàtic es deixa sentir i no ens queda altre remei que fer-hi front i acostumar-nos a viure enmig d’aquest desgavell.

Així les coses i a les alçades en què ens trobem, tenim dues opcions úniques, necessàriament compatibles, per acarar la situació. D’una banda que els governs i les organitzacions internacionals es prenguin, d’una vegada per totes, seriosament això de les conseqüències del sobre-escalfament del planeta i es decideixin a prendre mesures per frenar dràsticament l’abocament de CO2 a l’atmosfera; i que la ciutadania ens adonem que hem de reduir la nostra despesa energètica, sovint sense massa sentit, arran un consumisme tan exagerat com possiblement innecessari. Precisament dilluns sabíem d’una altra dada simptomàtica: la ferralla tecnològica està augmentant vertiginosament i està esdevenint un nou element altament contaminant. Perquè tothom ho entengui: canviem de mòbil, de PDA, d’ordinador, de reproductor de DVD, de televisor… com qui es canvia de camisa, amb l’agreujant que els equips tecnològics que considerem obsolets, són abandonats de qualsevol manera i en qualsevol lloc. De l’altra, hem de treure profit dels avenços tècnics per preveure els possibles efectes d’elements de la naturalesa desfermats i adoptar mesures per minimitzar-ne els seus efectes, sobretot pel què fa a vides humanes. Sabem de sobres aquell vell proverbi que resa allò de què val més prevenir que curar. I no fa massa, durant la recent estada del Barça a Hong-Kong, les autoritats asiàtiques van dictar un seguit de mesures d’obligat compliment per evitar que el tifó que els venia a sobre causes estralls evitables.

El toc d’alerta ha estat donat. Ja no valen excuses i tot allò que ciutadania i governs fem serà possiblement ben poc a l’hora de deixar als nostres fills i néts un món mínimament habitable. No ens podem lamentar més ni discutir per discernir qui en té la culpa de tot plegat. El mal ja està fet. Ara solament podem aplicar mesures per reconduir-lo i, sobretot, per evitar-ne la seva extensió.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 d’agost de 2007