Cap de setmana polític, frenètic i dens, el que començava dijous passat, quan Carles Puigdemont deixava escapar la darrera oportunitat que tenia per convocar eleccions com a president del govern de la Generalitat de Catalunya. Si això no hagués passat, Puigdemont hauria llançat de nou la pilota al teulat del govern central i, previsiblement, ens hauria estalviat afegir més incerteses a les moltes que ja teníem. L’endemà divendres, al Parlament de Catalunya, en una altra sessió memorable tant per la forma com pel fons, es proclamava el naixement de la República catalana i després de l’emoció del moment dins el Parlament i al carrer, tothom es retirava a casa com si res no hagués passat. Mentre, a Madrid, el Senat espanyol aprovava l’aplicació del repressor article 155 i el Consell de Ministres adoptava les primeres mesures (cessament del president del govern de la Generalitat de Catalunya, dels membres del seu Consell Executiu, de 150 càrrecs de confiança i el desmuntatge d’algunes instàncies i organismes governamentals, d’entre d’altres). Tanmateix, la mesura que més va sorprendre va ser la convocatòria d’eleccions pel proper 21 de desembre. El dissabte s’aixecava nét i clar meteorològicament parlant, sense que sabéssim si estàvem sota l’ègida de la nova República o continuàvem sota la tutela de l’Estat. No van haver de passar massa hores per constatar que qui marcava el pas era el govern de l’Estat que no parava de dictar decrets que immediatament es publicaven al BOE. Per contra, el major dels silencis –DOGC inclòs—per part d’aquells dels que s’esperava ens concretessin el camí a seguir per donar ple contingut a la República que s’havia proclamat. No va ser fins el migdia del dissabte que amb la compareixença des de Girona de Carles Puigdemont, vàrem escoltar la veu del govern destituït. Poques hores abans, des de Madrid, s’havia procedit al cessament i relleu del major Josep Lluís Trapero com a màxim responsable en el comandament dels Mossos d’Esquadra. Diumenge, la manifestació de Societat Civil Catalana, posava de relleu que l’esquerda emocional oberta els darrers anys en el teixit social de Catalunya és important i que costarà temps i ajut poder tancar. Dilluns, a mitja tarda, coneixíem que Puigdemont i cinc dels seus consellers es trobaven a Brussel·les i que la resta del govern havia quedat a Barcelona. També que la presidenta del Parlament de Catalunya havia acatat l’ordre de dissoldre la Cambra. Dimarts al migdia una nova compareixença de Puigdemont, ara des de la capital comunitària, amb l’objectiu principal de mantenir viu el ‘procés’ a nivell internacional.

Els fets són els fets i les interpretacions lliures. Això no obstant, la concatenació d’esdeveniments ocorreguts els darrers dies sembla abonar la tesi que els uns –el govern de l’Estat–  tenien un full de ruta definit que aplicarien sense treva i que els altres –el govern de Catalunya i el sanedrí que l’acompanyava en la presa de decisions–  es guiaven per un full de ruta basat en el convenciment que amb la internacionalització del ‘procés’ arribaria també la mediació i el reconeixement de la República tan bon punt aquesta fos proclamada. I és ara, quan hem tornat al món real, que ens caldrà fer una catarsi per acarar els reptes que tenim sobre la taula, d’entre els que en sobresurten com gestionar i reconduir correctament les emocions i les il·lusions atresorades per molts els darrers anys, i com recuperar la imatge de confiança i de credibilitat de país pròsper, modern, avançat, dinàmic i obert que projectàvem a l’exterior només fa unes setmanes.

El 21-D sabrem si el ‘procés’ ha quedat tocat com alguns asseguren. Però que ningú no s’enganyi: el 21-D no resoldrà en cap cas el conflicte entre Catalunya i Espanya que només pot ser abordat des de la via política i no pas la judicial.

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de novembre de 2017