Sabíem que a Catalunya teníem problemes amb qüestions relacionades amb les infraestructures. Sabíem que hi havia instal•lacions que es trobaven a precari, però mai no hauríem suposat que en ben pocs dies, tots aquests problemes infraestructurals es podien fer evidents. Així hem vist com una falla elèctrica afectava a un bon nombre de persones a Barcelona; hem vist noves anomalies –per dir-ho d’alguna manera– a la xarxa de trens de rodalies de RENFE; hem patit el col•lapse de les nostres autopistes; hem sofert renovats problemes a l’aeroport d’El Prat. Tot plegat ens fa concloure categòricament que en matèria d’infraestructures, Barcelona, i amb ella la resta de Catalunya, estem més malament que no ens pensàvem i que les excuses ja no serveixen de res.

De ben segur que els polítics –els d’aquí i els d’allà– intentaran portar l’aigua cap el seu molí per treure profit de les circumstàncies i les acusacions i les explicacions es repartiran amb escreix per part dels uns i per part dels altres. El cert és que amb explicacions o sense, amb retrets o sense, ens trobem instal•lats enmig d’unes mancances infraestructurals de gran alçada. Unes mancances que no es poden atribuir –com alguns ja han començat a fer– a la mala gestió dels actuals governants. I això pel fet que si es tracta de trobar explicacions comprensibles a la situació que estem vivint aquests dies, ens hem de remuntar en el temps i analitzar fets i circumstàncies que han portat a què en un moment determinat tot sembli petar. Les obres infraestructurals no s’improvisen i calen anys de projectes i d’inversions per portar-les a terme. Fa anys que l’AVE hauria d’haver arribat a Catalunya; fa anys que s’hauria d’haver treballat per adequar les infraestructures elèctriques, viàries i ferroviàries a les necessitats d’un país que volem punter. D’aquí que voler treure partit d’aquesta situació en contra dels actuals governants és un exercici, com a mínim, d’hipocresia i de voler-se treure el mort de sobre en relació a possibles responsabilitats que cadascú pugui tenir de quan a Madrid governava el PP mentre que a Catalunya ho feia CiU.

Això no obstant, no ens he d’estar de recordar als governs de Madrid i de Catalunya que mai no pot ser excusa suficient per justificar l’actual desgavell traslladant totes les responsabilitats a governs anteriors, per moltes que sens dubte en puguin tenir. Menys encara quan els governs catalans dels darrers quatre anys presidits per Maragall i per Montilla eren plenament sabedors de les conseqüències que la situació de no-inversions que en matèria d’infraestructures Catalunya patia podia comportar, tal com dissortadament ara s’ha demostrat. I abans d’haver-nos de lamentar, potser hauria estat millor explicar com estaven les coses i quines mesures s’estaven adoptant per a fer-hi front. No ha estat així i, com aquell qui diu, tot sembla indicar que els incidents d’aquests darrers dies ha agafat al govern de Catalunya amb el peu canviat. Davant això ja no queda més remei que plantar-nos i, amb el govern de la Generalitat al capdavant, exigir a l’Estat que faci les inversions que corresponien i que corresponen a Catalunya; unes inversions que, fonamentalment, havien estat desviades cap a Madrid. No endebades cal recordar que mentre a Barcelona i a Catalunya ben poc es feia des de l’Estat, a Madrid, sota l’ègida del govern del PP i amb l’esguard tolerant del govern de CiU, es bastia la macroterminal T-4 i s’obria una nova pista d’aterratge a Barajas, s’ampliava la xarxa de metro en més de 40 quilòmetres i es construïen nous trams de les M-40 i 50.

La primavera s’anuncia amb unes noves eleccions generals. Que no oblidi el PSOE i que oblidi el president del govern que va ser amb els vots obtinguts a Catalunya que va poder guanyar les eleccions. No es tracta de fer pagar penyores. Sí que es tracta, però, que Catalunya disposi de les inversions que li pertoquen i que amb l’aplicació plena de l’Estatut, puguem ampliar les competències d’autogovern i de gestió directa de serveis bàsics que ara són en mans de l’Estat i que tants mals de cap ens estan provocant.

Publicat a Diari de Sabadell, el 8 d’agost de 2007