Europa ha dictat sentència. Ha trigat a fer-ho. L’impost del cèntim addicional sobre les gasolines que es venia aplicant des de feia 11 anys ha estat dictaminat com a il·legal pel Tribunal Europeu de Justícia. En aplicació de la sentència, més de 13 mil milions d’euros hauran de ser teòricament retornats als consumidors. La tasca no serà senzilla, atès que ben poques deuen ser les persones previsores que hauran conservat els comprovants de la gasolina adquirida els darrers anys, que al seu torn han de ser la base documental per reclamar la devolució del cèntim per litre pagat de més. A partir d’aquí sorgeixen tota mena  de preguntes sense resposta precisa. Per exemple, qui hauria d’assumir la responsabilitat política que es deriva de la decisió adoptada pel govern central que presidia José Ma. Aznar –amb el suport del govern de la Generalitat de Catalunya de Jordi Pujol–, d’implantar un impost addicional sobre els hidrocarburs, a despit dels advertiments de la seva possible il·legalitat que des de Brussel·les es va fer. Per exemple, com s’ha de gestionar el contenciós que es deriva de la sentència a l’‘obligar’ a retornar les quantitats ingressades indegudament, més quan l’import recaptat per l’impost s’ha destinat íntegrament a despesa sanitària ja satisfeta. En el rerefons de la sentència l’etern dilema de com és que a hores d’ara cada país membre de la Unió Europea (UE) disposi i apliqui la seva particular política fiscal. Del desenllaç del cas uns mateixos i únics perjudicats: els ciutadans i ciutadanes que van haver de satisfer l’impost, i que no en podran recuperar les quantitats satisfetes per modestes que siguin.

I és que a partir de la sentència del Tribunal Europeu de Justícia onze anys més tard, a qui de facto tocarà pagar les conseqüències de l’aplicació indeguda de l’impost sobre els hidrocarburs seran –serem— els ciutadans rasos, i no pas els polítics que van prendre la decisió de fer-ho. M’explicaré. Dels 13 mil milions d’euros que s’haurien de retornar a raó d’un cèntim per litre de gasolina consumit, ben poques persones els podran reclamar atès que també són ben poques les que hauran guardat zelosament els comprovants de la gasolina adquirida. Per contra, les grans empreses sí que es podran beneficiar de la sentència perquè en aquest cas –i com aquell qui diu per imperatiu legal d’hisenda– disposen dels corresponents documents acreditatius dels litres d’hidrocarburs adquirits. Doncs bé, com que els diners cobrats indegudament s’han gastat, les quantitats que legítimament siguin reclamades hauran de sortir d’alguna partida pressupostària de l’Estat, i incrementaran el dèficit pressupostari que venim suportant. D’aquesta manera, els mateixos ciutadans i ciutadanes que vàrem haver de satisfer el cèntim per litre de gasolina, respondrem ara indirectament per les quantitats que s’hagin de retornar.

Sigui com sigui, el cas de l’impost addicional sobre els hidrocarburs que en el seu moment es va crear posa de relleu l’ineficaç model fiscal que regeix a Espanya que en comptes d’evitar que es produeixin les fuites tributàries que es produeixen, prefereix apostar per la imposició directa. Per això deu ser bo recordar per enèsima vegada que a despit que la pressió fiscal teòrica que pesa sobre nosaltres és de les més altes d’Europa, els ingressos que obté l’Estat via impositiva signifiquen el 32% del PIB. En la resta d’Europa, amb una pressió fiscal teòricament inferior, la mitjana se situa en el 40%. Aquests simples vuit punts de diferència en menys significa que el frau fiscal a Espanya és com a mínim de l’ordre dels 70 mil milions d’euros per any. Cal dir res més?

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de març de 2014