La Fundació Bofill, institució que es distingeix per la qualitat i pel rigor dels seus estudis, acaba de donar a conèixer el darrer que porta per títol L’agenda de la política educativa a Catalunya. L’estudi ha aixecat ampolles en el govern de Catalunya pel fet de denunciar el seu esbiaix ideològic que afavoreix l’ensenyament concertat en detriment de l’ensenyament públic. I això a partir de constatar i comprovar que les despeses del Departament d’Ensenyament han disminuït els darrers tres anys en gairebé 2 punts sobre el percentatge del total de la despesa pública continguda en els pressupostos de la Generalitat de Catalunya. L’any 2010 (darrer en què el govern tripartit que presidia Montilla va elaborar els seus pressupostos), el percentatge de la despesa pública destinada a ensenyament era del 21,1%. Dos anys més tard aquest mateix percentatge ha baixat fins el 19,4. Però és el cas que les retallades pressupostàries denunciades per la Fundació Bofill, recauen sobretot en l’ensenyament de titularitat pública que ja venia suportant unes condicions socials pitjors. Per tot plegat, la Fundació Bofill sosté que les retallades del govern de la Generalitat de Catalunya no responen als condicionants imposats per la crisi sinó que obeeixen a criteris estrictament “ideològics”.
Com passa en situacions com aquesta, la part contrariada –en aquest cas el Departament que encapçala Irene Rigau— s’ha afanyat a desmentir les valoracions que de l’informe de la Bofill es desprenen, les quals qualifica de poc rigoroses. En cap cas, però, el Departament qüestiona les xifres econòmiques sobre les quals l’informe es fonamenta, i que de fet són les que avalen la disminució percentual dels recursos públics destinats a ensenyament els darrers anys. Sigui com sigui, el departament d’Ensenyament, per defensar-se, prefereix llançar pilotes fora tot adduint que, d’una banda, les retallades aplicades són conseqüència directa dels “condicionants externs” –la crisi–, així com de les “mesures imposades pel Govern central” –Madrid té sempre la culpa–. De l’altra, la responsabilitat que cal atribuir a l’anterior govern tripartit per haver deixat en herència uns deutes que cal satisfer… Com deia aquell, davant aquests arguments no calen tampoc massa comentaris.
Està vist que no en sortirem. I és que malgrat la contundència d’unes xifres, abans d’assumir responsabilitats, millor deu ser preparar un bon atac per culpar a altres de les incompetències o de les decisions que són responsabilitat d’un mateix. De les dades contingudes en l’informe de la Fundació Bofill se’n desprèn també que si bé les retallades han afectat a tots els departaments de la Generalitat de Catalunya, el percentatge global sobre despesa pública per a ensenyament ha disminuït en gairebé dos punts sense, però, que aquesta circumstància hagi tingut cap mena d’incidència negativa sobre la part de la despesa que es destina a l’ensenyament concertat, la qual cosa indica quina és l’aposta que des del govern es fa per a “mantenir i garantir la qualitat de l’ensenyament públic”. I quan s’opta per dedicar menys recursos a l’ensenyament i fonamentalment al de titularitat pública, no hi ha cap mena de dubte que darrera la decisió hi ha una opció política programàtica que afavoreix l’escola privada concertada per damunt de la pública.
En fi. Les dades aportades pels autors de l’informe de la Fundació Bofill posen negre sobre blanc una opció que és legítima, però que cal saber i conèixer: l’opció d’un govern que aposta per l’ensenyament concertat, en una línia similar al que s’està fent en l’àmbit de la salut. D’aquí que no deu ser sobrer recordar que tant salut com ensenyament, juntament amb serveis socials -que també han vist reduïts els seus pressupostos percentualment considerablement-, són els àmbits damunt els quals s’ha de sustentar la cohesió social. I d’això se’n parla lamentablement poc. Cal parar-hi atenció perquè massa sovint passa que els arbres de la immediatesa no ens deixen veure el bosc frondós de les polítiques conservadores i discriminadores que darrera seu s’hi amaguen, i que de mica en mica ens van imposant…
Publicat a Diari de Sabadell, el 13 de febrer de 2014
fa molts anys que CiU afavoreix l’escola concertada per sobre de l’escola pública, però això no ens pot sorprendre, està en l’ADN de CiU.
Al gos famolenc tot li són puces. Cal redistribuir millor els diners, això és clar.
Bon article.
La crisi del sistema és l’amagatall de la incompetència de l’Administració per governar per a tots. I si aquesta Administració és la casella on ha aixecat tenda la dreta burgesa, doncs administrarà pels seus preferentment. Per tant, és lògic que abandoni el seu deure de gestionar-governar per a tots i deixi sense caixa la cosa pública. Passa en ensenyament o en sanitat. Aquells que tenen recursos seguiran tenint bona escola i sanitat privades. Els empresaris privats seguiran omplint-se les butxaques, ara que són les seves vaques grasses, De guaitar pels seus privilegis ja se’n cuida la “seva” Administració… i amb el suport disimulat d’aquells que porten la disfresa de l’esquerra.
Totes les polítiques públiques per poder-les implementar han de comptar amb diferents tipus de recursos: legals, tècnics, d’informació per la cooperació que es fa amb organitzacions privades i, els més importants en aquest tema, disponibilitat de diners. Per què la Generalitat no té diners no per gastar solsament en educació, sinó en sanitat, en assistència social, etc.? Perquè l’Administració pública del conjunt de l’estat és innecessàriament “elefantiàsica”. Hi hagut una severa crisi. S’ha reformat l’estructura de poder territorial de l’estat per fer-lo més eficient i, alhora, més eficaç. En absolut, es continua igual que sempre. Si reduïssin poders públics territorials que no serveixen per res (consells comarcals, diputacions provincials), i s’eliminessin les duplicitats competencials es milloraria la situació financera dels poders territorials. El problema de l’Estat de les Autonomies es quan unes paguen i fan els deures, i les altres reben i a sobre rebaixen impostos. I a sobre ploren. Quan aquí hi ha més peatges que enlloc etc, etc. On vull anar a parar? Que la Generalitat real no pot activar polítiques de despesa perquè no té disponibilitat de diners. Si les Administracions Públiques gestionessin i Administressin els tributs correctament arribaria per tenir una millor educació pública i sanitat pública. Heu de pensar que si no hi hagués la concertada encara tindríem un pitjor ensenyament de titularitat pública. Vostè ho ha dit: ” A la concertada no s’ha tingut de baixar despesa. No s’ha tocat res. Això és un indicador que a la concertada són més primmirats amb les despeses que tenen. I Deú nous en guard que no hi haguessin mútues privades que la excel·lent sanitat pública que veritablement tenim quedaria totalment col·lapsada. Quan faig aquest anàlisi no em baso amb ideologies. S’ha d’agafar una perspectiva de vista d’ocell per contemplar els problemes socials amb la màxima objectivitat. No és qüestió de ser de dretes o ser d’esquerres. En absolut. És qüestió que tenim un estructura de poders públics territorials en aquest estat de les autonomies que no es pot sostenir econòmicament. Per què collons serveix el senat? Per què l’estat central no recentralitza competències a CCAA que són receptores netes i que tenen les mans foradades com a Extremadura. I a sobre avui he tingut de canviar de canal, perquè quan escolto el discurs de partits com ICV que la culpa del que passa aquí és de la UE i les seves polítiques, i que si retallades, i que si austeritat, i que si hi ha una conspiració per empobrir els estats mediterranis… La culpa de l’estafa econòmica ha estat de cada estat membre. Que si preferents, un Banc d’Espanya que s’ho mirava sense fer res, unes caixes que estaven governades per partits i sindicats repartint-se els diners dels estalviadors, uns bancs i caixes que van fomentar la bombolla immobiliària donant hipoteques a tot crist sense mirar res. Per favor, hem de ser seriós. Autocrítica. Si no tenim diners per pagar una educació pública perquè s’han gestionat tan malament i malbaratat de tal manera els nostres tributs i no segueix sense fer res. Sense voler treure greix a la política i a les administracions públiques, es necessària la concertada si fa les coses ben fetes. I, també, necessitem les mútues. Si no encara es tindria un pitjor ensenyament públic, perquè encara s’hauria de fer més despesa. No té res a veure amb cap ideologia. És una qüestió estrictament d’impossibilitat real econòmica i de manca de disponibilitat de diners. L’estat del benestar es fruit de la feina d’autònoms, treballadors privats, comerços, PYMES. I tenim un vint-i escaig per cent d’atur. Els diners públics no creixen a Hisenda com si fossin bolets. Surten de privats i, evidentment, de tributs de funcionaris, també. Però la riquesa la crea l’economia productiva i el sector privat. Un exemple de com funciona el sector públic. M’han asfaltat el carrer. Les obres havien de duran tres mesos. Han trigat gairebé cinc. Fa dos mesos que havien de posar les senyals verticals. Res de res. Hi ha un lloc on hi tenen de posar un vidre d’aquests gruixuts al terra. Res de res. Ni tan sols tenim la placa del carrer. És increïble. Si la constructora que ha asfaltat el carrer on visc hagués tingut d’asfaltar el camí de carro per una fàbrica en lloc de fer-ho per un ajuntament, ho té asfaltat en un obrir i tancar d’ulls i tot a la perfecció. Les coses són com són. El coneixement es basa en l’experiència, estudi de coneixements teòrics explicatius d’allò més sensats i pràctica. Les ideologies són importants. Més pels partits polítics i la seva comitiva que pel ciutadà de peu amb criteri propi. Tots tenim ideologia. Qui subscriu el comentari també. Tanmateix pels partits és el seu producte. El producte que han de vendre amb l’embolcall més seductor possible en el mercat de vots. I quan s’acaben les eleccions com diu la frase feta en castellà: “De lo dicho al hecho hay un trecho”. Això va pels partits de dretes, de centre i d’esquerres. Per tots plegats.
Torras
Analista
La Fundació Bofill em mereix tot el respecte, crec que els seus estudis són fiables.
També és lògic que CiU defensin als seus. Però amb la salut i amb l’educació no val aquest criteri (els meus). Cal assegurar la salut i l’educació de tothom i es clar que només la PÚBLICA ho garanteix. NO a les retalladas dels serveis públics!!!!
Sóc d’un partit polític? Ara me n’assabento. Simpatitzo amb CDC? A veure que hi pensi… un moment si-us-plau… ara, ara hi caic: no. Simpatitzo amb el President Mas? Sí. Sóc del PP? Aquesta és fàcil: no. Sóc d’UDC? Aquesta és encara més fàcil: No. Sóc politòleg, màster amb Anàlisi Polític i Llicenciat amb dret? Si. Penso mirant de cercar sempre la màxima objectivitat quan aplico la meva experiència i coneixement a cada cas defugint dogmatismes i pensament doctrinari sense esperar que em donin o em treguin la raó perquè no em cal? Sí. Les persones poden discrepar del meu pensament i pensar de manera totalment diferent? Només faltaria. Evidentment. Aquest punt és el més important. Llibertat de pensament, llibertat d’opinió, llibertat de premsa i llibertat amb respecte i consideració d’on acaba la meva i comença la d’altri. Importantíssim. He faltat al respecte a la fundació Bofill? No caldria que contestés aquest pregunta, però ho faré. Tots els meus respectes a la Fundació Bofill. Pot discrepar del meu pensament però no pot dir que falto el respecte a la fundació Bofill. Però si ho vol mantenir a mi m’és igual, amb tot el respecte que es mereix senyora Pérez. Si penso que m’equivoco per no pensar igual que vostè és quelcom normal. Normalíssim. Tot el meu respecte cap a la seva opinió senyora Pérez. Una darrera cosa, sense ingressos públics que surten de la no riquesa del país X amb una enorme població passiva (jubilada i individus que reben prestacions no contributives) cada vegada més envellida i amb una població activa amb una taxa d’atur del 25% (molts aturats ja han esgotat la seva darrera prestació econòmica contributiva) és impossible el manteniment de l’Estat social que teníem al 2007. Quina culpa té qui subscriu aquest comentari que s’hagi estafat i especulat tant des de fa més d’una dècada i no hagin predominat, ni predominin els valors immaterials de la honradesa, honestedat i honorabilitat sobre qui va tenir i té poder polític i financer real per poder influir en el canvi per a una millor eficiència, eficàcia i equitat en les estructures polítiques i econòmiques. Com deia el meu professor Joan Estruch, d’Introducció a la Sociologia: “Les coses són com són i no com a mi m’agradaria que fossin”. La llibertat d’expressió és un dret fonamental. Mai vull faltar el respecte a ningú. A més, m’encanta debatre amb qui no pensa i expressa igual que aquest servidor. I si he ofès algú per comunicar el que sincerament penso no demano disculpes.
Salutacions cordials a tothom!
Torras
Trader i Analista
FE D’ERRATES
Em vaig equivocar en una frase. Vaig escriure tan de pressa que em va sortir un comentari molt desendreçat. Volia dir: “Avui dia per les mancances d’autofinançament autonòmic i de disponibilitat de diners que té la Generalitat, si no fos per les concertades, encara s’haurien hagut de fer més retallades de les que ja s’han portat a terme a la ensenyança de titularitat pública fins al moment a la Comunitat Autònoma de Catalunya”.
Demano disculpes per l’errata
Torras