Abans d’ahir, l’equip de govern de l’Ajuntament feia públiques les seves propostes quant a com entén ha de ser l’espai central de la ciutat així com les mesures a prendre i terminis d’execució del Pla de millores de la mobilitat. Ho feia obrint a la ciutadania l’exposició que al passeig s’estava muntant des de finals de juny i que ja pot visitar-se completa; exposició que com a suport ha elegit uns materials que, per dir-ho d’alguna manera, no han deixat indiferent a ningú. De fet cal dir que, crítics com som, no hi ha iniciativa ciutadana que no mereixi queixes o retrets per part d’algú. Deu ser perquè la disconformitat forma part de l’ADN de les persones que –reconeguem-ho d’una vegada!–, mai no acabem de sentir-nos satisfets i que en tot hi hem de trobar sempre o bé un all o bé una ceba. Assenyalat això, no voldria caure –jo també–, en assenyalar els possibles contres de la proposta municipal, especialment pel què fa referència al Pla de millores de la mobilitat. Així que em permetran que en aquesta ocasió i sense que això serveixi de precedent, dediqui aquest espai d’opinió a destacar dos aspectes de l’exposició que valoro molt positivament.

Ho he escrit en d’altres ocasions i ho posava damunt la taula la Fundació Bosch i Cardellach en les conclusions de les Jornades ‘Parlem del nou Passeig’ (de setembre-octubre de 2012): aquesta gran àrea central de la ciutat objecte de tants debats i opinions, és al cap i a la fi “una successió d’espais” sorgida de la suma d’actuacions urbanístiques (certament desencertades vistos els resultats), executades des del 1873 fins pràcticament els nostres dies. Doncs bé, aquestes actuacions –que abasten des de l’enderrocament del Portal de Barcelona a l’obertura de l’actual passeig de Manresa (a partir de la destrucció i ampliació de l’estret carrer de Manresa que enllaçava les places Major i de l’Àngel), passant per la construcció dels pàrquing de la plaça del Dr. Robert i de la nova estació dels FGC–, s’expliquen amb tot detall en la part que en podríem dir més oberta o externa de l’exposició. Això permet, per exemple, posar al descobert que aquell ‘passeig de tota la vida’ que tants i tants reivindiquen, ho és només ‘de tota la vida’ de les generacions més joves. Les persones que compten amb més d’una setantena d’anys a l’esquena, recorden encara la vella plaça Major i fins i tot –els més grans– les construccions (Burrianes i Pedregar) que la separaven de l’actual plaça del Dr. Robert. I és l’explicació que de tot això se’n fa a l’exposició, un dels aspectes que cal destacar, ja que, a més, dona resposta a gran part dels perquès que ens han portat fins on ara som.

En les conclusions de les Jornades de la Fundació a les que m’he referit més amunt i que són citades a l’exposició, s’apuntava que era “necessària la identificació de cadascun dels espais” que s’han encadenat fins a conformar aquesta gran àrea central que va des de la plaça de l’Àngel a la Rambla. En aquesta línia, s’apuntava que “la plaça de l’Àngel i el Racó del Campanar (…) poden erigir-se com àmbits ricament vegetats, mentre que la Plaça Major, els Pedregars i la Plaça del Dr. Robert poden articular-se (…) amb l’aparició de nous volums en superfície vinculats a l’estació”. Doncs bé, hem de celebrar que en plànol general en el que es visualitza la continuïtat d’aquests espais i que conté les propostes que des de l’Ajuntament es formulen per singularitzar-los, s’estableix una marcada diferència entre l’espai que havia estat ocupat per la plaça Major (i que en la proposta recupera superfície i nom), de l’espai que ocupaven les Burrianes i el Pedregar (que en la proposta passa a conformar un espai vegetat sota el nom de passeig del Pedregar). Per a fer-nos una idea precisa, aquest ‘nou’ espai coincideix fil per randa amb el que ara ocupa l’exposició i la ‘zona provisional d’ombra’ que l’acompanya. Tanmateix, aquesta proposta ha de permetre resoldre el dilema d’un passeig de la plaça Major, que com ja he escrit moltes vegades ni és passeig ni és plaça Major.

Deixo per a més endavant tractar dels altres continguts de l’exposició.

Publicat a Diari de Sabadell, el 13 de juliol de 2017