Confesso que des de fa un temps formo part dels mortals que tenim la sort de gaudir del plaer i de la llibertat que proporciona el poder dedicar unes hores al dia a passejar pels rodals de la gran ciutat. Una sort que en el meu cas té les seves arrels en, d’una banda, la meva indòmita afició a trescar per camins i viaranys a la cerca de paisatges nous; de l’altra, en l’estatus que vaig aconseguir a l’assolir aquella edat en la que hom es gradua a la universitat de la vida després d’haver passat una pila d’anys transitant per les aules de l’activitat laboral. Tanmateix reconec que d’aquesta meva pràctica matutina de llevar-me a trenc d’alba per sortir a passejar –activitat que per cert recomano a tothom que tingui a l’abast poder-la portar a terme–, se’n deriven com a mínim un parell d’avantatges, a part dels efectes benefactors que sobre la salut té el fer exercici.

El primer avantatge deriva de l’oportunitat de viure el lent despertar de la ciutat mentre els teus passos s’encaminen cap el punt elegit d’inici del camí que et permetrà assistir al que és el primer espectacle del dia que la natura ens ofereix, coincidint amb el moment en el que el sol, mig endormiscat, s’aixeca, rogenc i impertorbable, per damunt de l’horitzó. Un espectacle que no per repetir-se diàriament deixa de ser diferent cada dia. Però millor que no pas jo, que siguin els versos de Pau Riba els que serveixin per descriure la màgia del  moment en el que encara tot està per fer i per això mateix tot és possible:

Vols saber quan és que veig
d’entre una grisor espectral
una vaga lluïssor que s’encén amb suavitat?

I mil núvols de colors
que es poden tocar amb les mans
mil efectes d’aigua i llum mil tonalitats suaus,
com un film de Hollywood?

Al matí, just a trenc d’alba,
quan el sol talla el meu nocturn viatge
i tinc el cos adormit com una pedra de bruixot.

El segon avantatge es deu als efectes positius que comporta la reflexió pausada quan fas el camí sol i et creues amb persones que ni tant sols coneixes amb les que compartiràs el ‘bon dia’ de rigor o, potser, intercanviaràs uns mots relacionats amb la ruta que l’un i l’altre feu. O quan acompanyat d’un o diversos companys, mentre camines comparteixes temps de conversa –a voltes plàcida, a voltes animada, a voltes enfervorida– en el que es parla de tot i en el que tots els punts de vista són benvinguts sense excloure’n cap ni un.

Deu ser per això, que de retorn a casa, recordo sovint els versos de Jaume Sisa que diuen:

Benvinguts passeu, passeu.
Ara ja no hi falta ningú,
o potser sí, ja me n’adono
que tan sols…
hi faltes tu…
També pots venir si vols.
T’esperem, hi ha lloc per tots.
El temps no compta ni l’espai…
Qualsevol nit pot sortir el sol.

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de juliol de 2017