“Si no passen més coses, és ben bé perquè Déu no vol!” exclamava sovint la meva àvia en veure què passava al seu entorn. Aquesta dita la recordava jo dijous passat quan vaig tenir notícia de ‘l’incident’ que va protagonitzar la ínclita senyora Esperança Aguirre amb els agents de mobilitat de Madrid. Clar que el meu astorament inicial va quedar immediatament superat per l’enuig que vaig sentir hores després a l’escoltar com la senyora Aguirre explicava els fets esdevinguts a la Gran Via madrilenya per ella protagonizats; en especial quan va rematar l’explicació amb aquella sentència de que havia merescut un tracte masclista per part dels agents de la Policia Municipal de la capital ‘del Reino’. La senyora Aguirre, per ser ella qui és, vol creure que és normal i suficient encendre els intermitents de perill d’un vehicle per poder-lo aturar en ple carril bus mentre es va a treue diners d’un caixer automàtic. Deu creure la senyora Aguirre que aquesta seva actitud no és motiu suficient perquè apareguin un parell de municipals disposats a multar-la. Per això que el municipal col·loqui la moto davant mateix del cotxe de la senyora Aguirre no deixa de ser un signe clar de la prepotència amb què actuen els agents de mobilitat madrilenys. Per a més ‘inri’, la senyora Aguirre creu que l’agent intervinent és curt de gambals pel fet que esmerça massa temps en omplir la butlleta de denúncia, raó per la qual, decideix tocar el dos. Ah! I que la moto de l’agent caigués a terra va ser per estar mal aparcada. Ella ‘només la va fregar una miqueta’. I com a cirereta del pastís, la senyora Aguirre va haver d’aguantar a sobre que una patrulla la perseguís fins el seu domicili…

He de confessar que quan la senyora Aguirre va acabar la seva explicació, vaig sentir la temptació d’agafar el cotxe, i fer el mateix que ells havia fet, només per comprovar científicament què em passava a mi a l’actuar com ella. Però no em vaig atrevir. El meu sentit comú, em feu notar que acabaria passant com a mínim la nit al ‘cuartelillo’ amb un munt de càrrecs al damunt.

En un país normal una actitud com la de la senyora Aguirre per una persona amb projecció pública, a banda que seria castigada de manera immediata, obligaria a dimissió de qualsevol càrrec que ostentés. Passa però, que aquí encara hi ha persones que davant una situació enutjosa, se senten amb el valor i amb la xuleria suficient per recordar a l’autoritat de torn, o a qui correspongui, allò de que “no sabe usted con quién està hablando”, o de “no sap vostè amb qui està parlant”. Perquè posats a comentar actituds xulesques, també a casa nostra hi ha persones que en fan ús. Com la senyora Pilar Rahola quan militava a ERC l’any 1996, que també davant els agents de la Policia Municipal de la seva ciutat, els va fer notar que no sabien amb qui se les tenien, i es va negar pagar la multa que li havia estat imposada pel fet que la grua municipal li havia retirat el seu vehicle d’allà on es trobava mal aparcat.

Però allò que més ens hauria de preocupar és que com a conseqüència d’aquests comportaments xulescos per part de persones que precisament per sé qui són haurien de donar especial exemple de comportament cívic, no acaba succeint mai res. Com passarà ara amb el cas de la senyora Aguirre. El fet ha omplert i omplirà pàgines i comentaris, però l’Aguirre, talment com si d’una torera d’èxit es tractés, sabrà sortir-se’n sense ni tan sols despentinar-se. Ningú no li reclamarà que pagui pel seu mal exemple, per l’incompliment de les normes de trànsit, per la seva actitud davant l’autoritat de trànsit. Que pagui políticament la seva prepotència, i que pagui també socialment com ho ha de fer qualsevol ciutadà o ciutadana en situacions semblants. Però que ningú no pateixi. La senyora Aguirre sobreviurà políticament, i la justícia es mostrarà com sempre més igual per a uns que no pas per a uns altres. I de tot plegat, d’aquí tants dies, en farà un any… Viure per a veure!