En la història dels països sorgeixen, de tant en tant, personatges de difícil classificació que, talment com a post-moderns cowboys, es mouen empesos per interessos i per sensibilitats no sempre suficientment explicitades. És el cas, per exemple, del jutge Baltasar Garzón a Espanya, el qual ha fet sorprenents giragonses al llarg de la seva carrera político-judicial; unes giragonses que, com ha quedat a bastament demostrat, perseguien el mantenir-se en el primer pla del protagonisme mediàtic. Garzón és un dels personatges més coneguts –que no popular– del sud dels Pirineus a despit que la seva fama no tingui ni l’abast ni la dimensió d’un altre personatge, membre també de la família judicial, ciutadà del que diuen que és el país més poderós de la terra. Es tracta del fiscal nordamericà Kenneth Starr qui té el punt de mira obsessivament fixat sobre el president Bill Clinton que, al seu torn –i així cal reconèixer-ho–, és víctima dels seus errors, això sí, sobredimensionats pels interessos polítics.

Diuen que quan la tempesta s’ha desencadenat, el millor que hom pot fer és buscar  aixopluc i esperar que torni la calma. Precisament això és el què intentava fer el desesperat Clinton que va veient com, malgrat el creixent sentiment de benevolència dels  electors, els seus “pecats” no acaben de trobar remei. Però és que la hiperactivitat del fiscal Starr només pots entendre’s des de l’òptica d’una desmesurada ambició personal  alimentada des dels més obscurs racons de la política nord-americana.

Vistes com van les coses podria passar, però, que Clinton acabés sortint políticament reforçat de l’enrenou, a causa de la pressió a la qual s’està sotmesa la seva intimitat. I és que els ciutadans no acaben de perdonar els medis escassament democràtics utilitzats a l’hora de voler acabar amb la carrera de l’actual primer mandatari dels EUA. Els nord-americans, farts de tant espectacle fàcil, s’adonaran de què hora és d’allunyar-se dels hipòcrites que es diuen defensar la democràcia. Si així fos, el fiscal Kenneth Starr pagaria cara la seva gosadia i aconseguiria efectes contraris als que persegueix; en comptes d’acabar amb un president —en benefici dels que utilitzen perversament la seva obsessió— farà que els nord-americans obrin els ulls i s’adonin de la magnitud d’algunes de les seves moltes contradiccions…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 2 d’octubre de 1998