Fa unes setmanes, en ocasió d’un dels debats Tribuna-El Periódico que se celebren periòdicament a Barcelona, el president de la companyia espanyola Telefónica, Juan Villalonga, va afirmar –sense cap mena de complexa ni d’embuts— que a la malaguenya Costa del Sol hi vivien més de 400 mil anglesos i que no per això la companyia havia d’oferir la possibilitat d’atendre a aquells clients en llengua anglesa. Amb això, Villalonga, pretenia justificar-se del fet que a Catalunya, Telefónica no disposés d’un servei suficient per atendre, sempre que calgués, els seus clients en català a despit que la Constitució Espanyola i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya consolida la cooficialitat dels castellà i del català al Principat. Un clar exemple de com Telefónica entén el seu servei en les comunitats autònomes espanyoles en les quals el castellà és un idioma en igualtat de condicions amb la llengua pròpia de l’autonomia.

És evident que a Juan Villalonga se li va veure el llautó i que el subconscient centralista el va trair. El català no mereix cap mena de consideració al president de Telefònica i no s’està gens ni mica a l’hora d’equiparar-lo, a una llengua estrangera. És a dir amb una llengua que res no té a veure amb el patrimoni lingüístic i cultural del territori espanyol. Bo és saber que això és així. Però si el fet ja és greu pel què significa d’escàs respecte de la companyia envers el català i els catalans, encara ho és més l’especial sensibilitat lingüística que, en altres afers demostra Telefònica. És el cas, per exemple, de la manera que té d’entendre la varietat idiomàtica d’Espanya quan es tracta dels serveis de televisió que ofereix la plataforma Via Digital que lidera Telefónica. Els aparells decodificadors de senyal que Via Digital subministra als seus abonats, disposen de la possibilitat –quan les emissions es fan en sistema dual que, per cert, no és sempre— de seleccionar, en el menú d’idiomes alternatius al castellà per a la veu en off, entre el català, el mallorquí o el valencià, a més del gallec i del basc.

Davant aquesta peculiar i especial manera d’entendre els idiomes que es parlen a Espanya, potser seria hora que, des d’Andorra, es reivindiqués la inclusió de l’andorrà entre les possibilitats d’elecció idiomàtica en les emissions duals que es fan a través de la plataforma Via Digital. Això sense tenir en compte que hi hauria qui també pot reivindicar les retransmissions en tortosí o en lleidatà que, al cap i a la fi, són variants del català tan respectables com ho són el mallorquí o el valencià.

És el joc dels disbarats. Hi ha qui en doni més? Viure per a veure!

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 13 de març de 1998