jean-monet.jpg

Fa poc dies, concretament diumenge passat, commemoràvem els primers 50 anys de vida de la Unió Europea (UE). De ben segur que ni Jean Monet ni la resta d’ideòlegs que van posar les bases sobre les quals s’havia de construir després l’edifici de la futura UE, no podien pensar que amb la signatura del Tractat de Roma el 25 de març de 1957 s’encetava una singladura que hauria de culminar amb la unió dels països europeus. I és que només en cinquanta anys, la família inicial de 6 països membres que signaren la constitució de la Comunitat Econòmica Europea i d’Euratom s’havia de convertir en la gran família que avui és la UE amb 27 països membres. Al llarg d’aquestes cinc dècades, la construcció de l’Europa unida ha reportat i està reportant notables beneficis al conjunt de ciutadanes i de ciutadans europeus a l’establir uns vincles sòlids i unes complicitats compartides entre els països que formen part de la Unió. És així com la ciutadania de la UE gaudeix avui d’un ampli espai de relació sense fronteres; un espai que no només permet la lliure circulació de les persones i  mercaderies, sinó que ha vist com unificava la seva moneda i que ben reforçarà la seva personalitat amb l’establiment d’un nou i transcendent espai comú de relació des del qual l’ensenyament superior i la recerca de qualitat dotaran d’un nou capital als membres de la Unió i contribuiran d’aquesta manera al seu progrés i creixement.

Diverses són les reflexions que es poden fer a l’entorn d’aquesta encara curta història de la UE. Heus aquí algunes. La primera: la Unió ha possibilitat la superació de velles enemistats entre nacions –com és el cas de França i Alemanya– i ha estat capaç de transformar aquelles rivalitats en un esforç comú per a construir una societat de nacions europees que encara es troba en fase d’expansió. La segona: la UE, malgrat les crítiques que segur se li poden fer, continua essent un referent per aquells països del vell continent que en volen formar part i que esperen el seu torn per integrar-s’hi com a membres de ple dret. I encara una tercera reflexió: alguns països europeus (i el nostre entre aquests) no haurien progressat com ho han fet si no hagués per la seva integració a la UE i pels ajuts rebuts dels fons de cooperació. I si ens centrem precisament en les conseqüències que per Espanya va comportar l’ingrés –just ara fa una vintena d’anys– a la UE, conclourem que les coses li han anat molt bé i que gràcies a la integració hem passat de ser un país endarrerit a l’actual amb grans oportunitats i amb futur social i econòmic més esperançador que no pas abans. Algunes dades així ho corroboren: quan Espanya va ingressar a la UE, la renda per càpita dels espanyols rondava els  5 mil dòlars. Avui, la nostra renda per càpita s’ha sextuplicat i, sense anar més lluny, el creixement econòmic del darrer trimestre ha assolit el 4%. Però no seríem justos si al costat d’aquestes realitats no féssim esment d’altres que són preocupants. I és que si, en general, la marxa de l’economia està beneficiant a tothom, quan ens aturem a analitzar alguns aspectes d’aquesta bonança econòmica no tardem en adonar-nos que a alguns els ha anat més bé que no pas a altres. Un exemple: el problema que per a molts representa avui accedir no ja a un habitatge de propietat, sinó que fins i tot a un habitatge de lloguer. L’especulació i l’alça de preus fora mida en matèria d’habitatge, fa que siguin molts els que atès el seu nivell d’ingressos per raó del treball personal, puguin fer front a les despeses que l’accés a un habitatge digne comporta.

D’aquí que malgrat ens hem de felicitar per aquests primers 50 anys de vida de la UE, també hem de reconèixer que encara ens resta molt camí per fer volem construir una Europa que cada vegada sigui més lliure, més justa, més solidària, més acollidora i més democràtica.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de març de 2007